ARTICLES DE FONS
El camí cap a la independència (i 5): L’embat definitiu
Per Pere Pugès
El Món
23 d'octubre de 2024
Aquest article tanca la sèrie començada amb l’article On som i seguida pels que portaven el títol de Com, Qui i Quan. En cinc setmanes he intentat dibuixar el camí cap a la independència en una segona etapa que molts indicadors ens diuen que estem començant.
Una segona etapa que s’ha de centrar a construir una majoria social que s’adoni que, sense un estat propi, les possibilitats de progrés social, polític, cultural i econòmic es redueixen al mínim. Per tant –aprofitant un moment determinat– aquesta majoria social s’ha de convertir en majoria política i decidir el seu futur, el dels seus fills i nets, en definitiva el futur del país. I aquest moment s’ha de provocar i, per tant, preparar.
Som en una etapa convulsa on el procés d’independència no n’és una causa sinó una conseqüència, com a reacció a una situació global que està canviant, negativament, les condicions de vida de pràcticament tota la població catalana, sigui quin sigui el seu origen nacional.
Si forméssim part d’un Estat que apliqués els principis democràtics dels quals es vanta, podríem creure que acabaríem celebrant un referèndum d’autodeterminació com han autoritzat altres països realment democràtics (Canadà, el Regne Unit, França…), però tenim prou mostres -històriques i recents- que això sembla del tot inviable. Malgrat l’aparent debilitament de l’independentisme, el vot favorable en un referèndum acordat té un avantatge substancial en les enquestes, les que es publiquen i les que no. Si el tracte que rebem d’aquest Estat fos un altre, podríem posar-hi paciència i anar insistint, però els indicadors sobre el benestar de la gran major part de la ciutadania catalana i sobre el futur dels principals elements que conformen el nostre país (llengua, cultura, economia…) fan que tinguem pressa, molta pressa, per tenir el nostre Estat propi.
Per tant, només tenim una via, necessàriament democràtica, per demostrar que volem tenir el nostre propi Estat: una majoria política, expressada a les urnes. Les lliçons apreses en la primera etapa i, sobretot, les apreses en aquest llarg i tortuós període que va de l’octubre del 2017 fins ara, ens ensenyen que serà tan important convertir unes eleccions en plebiscitàries com preparar la defensa de la nova legalitat en el cas de guanyar-les i, en conseqüència, instaurar la República catalana. Però això últim s’ha de fer sense fer soroll, amb tota la discreció necessària per poder ser efectiu. Per tant, ens centrarem en les eleccions plebiscitàries.
Quines? Les que tinguin una lectura inequívoca. Per tant, descartem les municipals. Amb la diversitat d’opcions independentistes, el precedent de 1931 no ens serveix. Sembla evident que les eleccions catalanes serien el marc ideal (i cal treballar en aquest horitzó) però, no podem descartar les espanyoles (seria la suma dels resultats de les quatre circumscripcions catalanes) ni les europees (malgrat la circumscripció única de tot l’Estat espanyol, els resultats es coneixen per províncies i, alhora, permetrien conèixer el suport a la resta de l’Estat, especialment al País Valencià i a les Illes). Centrant-nos en les catalanes l’horitzó del 2027 pot ser un termini raonable, amb el final de la legislatura espanyola actual i un govern socialista a Catalunya que es podria quedar sense els suports necessaris per mantenir-se. En tot cas, seria relativament fàcil traslladar les propostes a qualsevol de les altres dues opcions en el cas, més que probable, que s’intervingui novament l’autonomia catalana per evitar unes eleccions si les enquestes anunciessin la possibilitat d’una majoria absoluta independentista.
Ara, el principal problema prové més de l’interior del moviment independentista que de les circumstàncies externes. No cal insistir en les lluites fratricides entre partits, però aquest és el principal escull, ja que per assegurar una lectura inequívoca dels resultats només hi ha d’haver una candidatura independentista que, en el seu programa, plantegi la lectura plebiscitària de les eleccions i proposi un únic punt: la instauració immediata de la República catalana si aquesta candidatura rep el suport de la
majoria absoluta de votants. I compte de no cometre el mateix error que el 2015: els vots en contra seran els dels partits que s’oposin a la independència i els que no es defineixin, han de ser comptabilitzats com a abstenció (en clau plebiscitària).
Per aconseguir una llista que sigui reconeguda per tothom com la seva llista, caldrà acontentar totes les parts, fonamentalment votants i partits. La majoria de votants, crítics amb els partits, estaran encantats amb unes eleccions primàries per elegir els candidats, i si aquestes eleccions es fan per circumscripcions petites, de proximitat, definides per un nombre semblant de votants (per exemple, regionals, comarcals o municipals -a Barcelona, de districte), i els candidats es comprometen a obrir una oficina electoral al territori que representin i, a més, poden ser revocats en el cas d’incompliment dels seus compromisos electorals, segur que cap vot independentista es quedarà a casa.
I els partits? Els partits podrien presentar els seus candidats a cada circumscripció, competint amb independents. Podrien formar una coalició per donar cobertura legal i mediàtica (el repartiment del temps als mitjans públics és important) a aquesta candidatura i podrien nomenar els candidats de reserva, per si no s’aconsegueix l’objectiu i s’entra en una legislatura normal. En aquest cas, els electes escollits podrien (haurien de?) presentar la seva renúncia a l’escó. I una part gens menor: en ser una coalició, els partits es repartiren les assignacions econòmiques pels resultats obtinguts. Sembla una operació de guany-guany que s’hauria d’aprofundir. Tenim temps per fer-ho, perquè això només ha de formar part d’un dels projectes per aconseguir les condicions adequades per instaurar la República. (No estaria malament tramitar una ILP en aquesta línia per veure si el Parlament de Catalunya està ple de patriotes que volen la millor llei electoral per al seu país). Sigui així, o no, res impedeix confegir una candidatura seguint aquest plantejament i després adaptar la composició definitiva de la llista a la imposada, anacrònica i nefasta estructura provincial.
El Parlament sorgit d’unes eleccions plebiscitàries s’hauria de constituir en Assemblea Nacional provisional, amb caràcter constituent, i tenir com a primer objectiu la confecció d’un projecte de Constitucions Catalanes que se sotmeti a referèndum, per passar posteriorment a la dissolució de l’assemblea constituent i convocar les primeres eleccions de la República.
Si el projecte constitucional està preparat i debatut per la població en el període previ a la instauració de la República, el procés constituent pot ser relativament ràpid –de 8 a 12 mesos?– i tenir construïda la definitiva estructura institucional de la República pocs mesos després. Si el país ha sabut defensar la nova legalitat i tot funciona amb una certa normalitat durant el procés constituent, haurà arribat el moment de demanar i rebre els primers reconeixements internacionals i instar al govern espanyol a negociar el repartiment d’actius i passius. Però no ens precipitem. Anem pas a pas i avancem amb solidesa, mostrant i demostrant que hem après les lliçons de la primera etapa.
Queda molt camí per fer i cal reprendre la ruta. Els processos congressuals dels partits, la celebració, de la 2a Conferència nacional per l’Estat propi el pròxim 10 de novembre (www.mxi.cat) i la celebració de l’Assemblea General Extraordinària de l’ANC, el pròxim mes de gener, per aprovar el seu nou full de ruta han de servir per reagrupar forces i acordar una estratègia compartida.
Serà difícil, cometrem errors, però ho aconseguirem perquè com deia el subtítol del llibre Moments estel·lars de Catalunya (Joan Bosch, La Campana), “Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible”.
El camí cap a la independència (4): Quan
Pere Pugès
El Món
16 d'octubre de 2024
Quan tindrem un estat independent en forma de República? Molt senzill: quan es donin les condicions adequades per instaurar-la i mantenir-la.
El tema és, doncs, saber quines són aquestes condicions i com i quan estarem en disposició d’instaurar la República de forma efectiva en territori propi i de mantenir-la al llarg del temps. En els articles anteriors hem tractat de la situació de partida, del com i de qui. Entrem, per tant, en les condicions necessàries i quan es poden donar.
Hi ha dues condicions bàsiques, generalitzables a totes les nacions que volen esdevenir independents de forma democràtica: que hi estigui d’acord la majoria de la ciutadania i ho expressi democràticament de forma inequívoca i que el nou estat sigui reconegut per la comunitat internacional. La millor forma seria per mitjà d’un referèndum acordat entre l’Estat matriu i els representants democràtics de la nació que vol separar-se’n i que aquest referèndum fos avalat i supervisat pels organismes internacionals on tots els estats estan representants. En el nostre cas, la Unió Europea o l’ONU podrien fer aquesta funció. Seria la via directa per complir les dues condicions alhora.
Però més de 300 anys després de la guerra que va annexionar-nos a Castella per la força de les armes i després del tracte rebut per l’Estat espanyol, hereu d’aquella Castella que va ampliar els seus dominis a sang i foc, és millor que ens plantegem altres vies alternatives i/o complementàries per disposar d’un estat propi. Amb els antecedents recents de l’1-O i el discurs del rei espanyol dos dies després, no només ens hem de plantejar altres opcions –unes eleccions plebiscitàries semblen l’alternativa millor–, sinó que ens hauríem de plantejar com defensem l’hipotètic triomf en un referèndum acordat o en unes eleccions plebiscitàries.
Anem desgranant els passos que cal fer per arribar a la independència. Ja sabem el final del camí, però com assegurar que la majoria dels votants catalans donaran suport a la instauració de la República catalana, per una via o una altra? En primer lloc, parlem del suport mínim que cal aconseguir. Cal una majoria absoluta, com en qualsevol decisió que es prengui democràticament. Atesa la importància de la decisió, difícilment reversible com ho demostra que cap país que ha aconseguit independitzar-se ha tornat a incorporar-se a la metròpoli -que jo sàpiga-, potser podríem agafar el cas de Montenegro com a exemple: allà es va exigir una participació que superés el 50% del cens i una majoria del 55% més un. Potser semblaria més raonable invertir els termes i parlar d’una participació superior al 55% i una majoria del 50% més un. No sembla que el nivell de participació sigui un gran escull a la Catalunya actual, ni per a un referèndum acordat ni per a l’escenari d’unes eleccions plebiscitàries.
Tot i que les enquestes serioses segueixen dient-nos que, en el cas d’un referèndum acordat, el ‘sí’ a la independència seria majoritari, ja sabem que aquest escenari és pràcticament impossible que es produeixi i, si algun dia l’Estat espanyol el contempla, serà perquè les seves enquestes els diguin que el ‘no’ guanyaria clarament. Contemplem, doncs, que hem de fer per convertir en plebiscitàries unes futures eleccions, preferentment catalanes, però sense descartar que puguin ser unes espanyoles o europees, perquè ningú ens assegura que, davant el risc, l’Estat espanyol no decideixi suspendre l’autonomia catalana abans de deixar que se celebrin unes eleccions que es puguin llegir en clau plebiscitària.
No ens enganyem més convencent-nos que, tal com estem i fins i tot tal com anàvem durant la primera etapa del Procés, podríem convertir unes eleccions en plebiscitàries i guanyar-les fàcilment. I no és només per la manca d’entesa entre els partits independentistes, sinó també perquè l’evolució del comportament electoral des del 2010 fins al 2017 ens demostra
que, parlant de vots, la distància
entre el bloc independentista i l’unionista s’ha anat reduint a mesura que augmenta la participació, fins al punt que el conglomerat ICV/Comuns/Podemos/Sumar es converteix en el petit pes que inclina la balança cap a un costat o l’altre.
La fotografia més vàlida la tenim del resultat de les eleccions del 21-D de 2017, amb una participació de poc més del 79% (només superada per un punt en les eleccions espanyoles de 1982). El bloc independentista va tenir 2,08 milions de vots, el bloc unionista 1,90 i els hereus d’ICV en van tenir 0,32 milions. Les eleccions posteriors ja no ofereixen dades fiables perquè la participació ha baixat més de 25 punts i afecta de forma desigual a ambdós blocs, especialment l’independentista. Si a això hi afegim que l’índex actual del cens electoral sobre el total de població (71,67%) és el més baix de tota la sèrie (1980-2024), quan la mitjana és del 75,96% i el més alt és del 86,11% (1995), podem preveure que la incorporació al cens pot aportar entre 0,35 i 1,2 milions de persones, la majoria provinents de les onades migratòries més recents.
En un panorama així, el primer i gran repte és construir una majoria social favorable a la independència. I això requereix un ‘com’ molt diferent del de la primera etapa (vegeu el segon article d’aquesta sèrie), però sense caure en l’error que això vulgui dir canviar-ho tot. Toca fer una intervenció quirúrgica que ajudi a extirpar els errors -alguns lideratges inclosos-, analitzar-ne les veritables causes i posar-hi els antídots adequats. Requereix un treball que no oblidi en cap moment dos objectius diferents, però totalment complementaris: demostrar a les persones que durant la primera etapa van fer el pas de votar opcions independentistes que l’objectiu no només és necessari sinó que és possible i demostrar als nous catalans que el pas de deixar la seva terra per buscar un futur millor només serà possible en un nou Estat.
La construcció de la majoria social favorable a la independència passa, inexorablement, per explicar sense embuts el país que tenim i per què estem com estem en tots els camps (habitatge, salut, ensenyament, serveis socials, Rodalies, sous, atur, precarietat laboral…), el país que necessitem (sector a sector) i com podem fer-lo possible (les raons polítiques i econòmiques són el desllorigador principal). Saber provocar la reacció lògica a aquestes informacions i saber-les canalitzar i convertir-les en mobilitzacions i en accions constructives serà la clau per construir aquesta majoria social, però planificar curosament la forma i el moment per convertir aquesta majoria social en majoria política serà la clau de volta de la segona etapa del procés d’independència.
És aquí quan entren en joc les eleccions en clau plebiscitària. Unes eleccions que es guanyaran si s’obre un procés participatiu per construir una candidatura d’unitat civil i política, de baix a dalt, que converteix aquesta majoria social en una majoria política que s’expressi a les urnes.
Com s’ha de construir aquesta candidatura fa necessari acabar la sèrie amb un cinquè article. Un cinquè article que apuntarà els principals elements que s’hauran de considerar en la fase del desenllaç, després d’instaurar la República catalana, en el procés constituent i, un cop aprovades les constitucions catalanes, el procés a seguir pel reconeixement internacional del nou Estat.
Com deia al començament, la independència arribarà quan haurem creat les condicions adequades per instaurar la República i mantenir-la. El moment no arribarà mai si no el provoquem i sabem com actuar, amb les mínimes improvisacions que calgui.
El camí cap a la independència (3): Qui
Per Pere Pugès
El Món
9 d'octubre de 2024
Després dels dos articles anteriors -el primer tractava d’analitzar on som i el segon, com hem de fer-ho a partir d’ara- en aquest entrarem en quins són els principals actors del moviment independentista, en aquesta segona etapa que hem de recórrer, i quins serien els seus papers principals. Per tenir les coses ben clares, hi ha una premissa que no podem oblidar: aquest és un projecte col·lectiu i no pot ser de cap altra manera, perquè els números no enganyen. Ja som més de 8 milions d’habitants, amb un cens electoral de poc més de 5,75 milions que pot incrementar-se, a curt termini, en prop d’un milió més de persones, a mesura que es vagi donant la nacionalitat espanyola a les persones arribades d’arreu del món (cosa que depèn de l’Estat espanyol) i que, en lloc de suposar una amenaça, ho hem de saber convertir en una oportunitat.
Ja tenim el primer gran repte damunt la taula: o sabem incorporar al moviment independentista almenys la meitat d’aquests nous votants en les eleccions vinents o ens convertirem -potser definitivament- en una minoria nacional dins el nostre país. I això ja no serà qüestió de sentiments ni de consciència nacional d’origen, això serà qüestió de futur, de projecte de futur amb capacitat integradora. Per això en l’article anterior deia: “Hem de construir un projecte de país, amb un estat propi en forma de república, dibuixant un país on valgui la pena de viure, un país per a tothom, i ho hem de fer a partir de la nostra realitat i possibilitats”.
Els principals actors de la primera etapa varen ser la societat civil organitzada, els partits polítics i les institucions. Després de l’octubre de 2017 i amb l’absència de lideratge posterior, la primera temptació és canviar d’actors, però, si no hi ha ni paper, cap actor salvaria una obra que ni existiria. Això es tradueix en una qüestió també bàsica: necessitem el guió de l’obra que volem emprendre. Necessitem un nou full de ruta. Però ja vam veure que també necessitem alguna cosa més: que tots els actors se sentin còmodes en el paper que els pertoqui. Per tant, abans de canviar d’actors, encarem el segon gran repte i sapiguem aprofitar la feina feta, que ha estat molta i prou bona, i siguem capaços de plantejar un nou full de ruta tenint en compte les estratègies que segueixen aquests actors, fent-hi les correccions necessàries per assegurar la complementarietat i evitar les duplicitats.
Repassem el paper de cada actor veient les possibilitats d’encaixar-lo en una estratègia compartida. El principal actor de la primera etapa fou, sens dubte, l’ANC. Va ser l’entitat catalitzadora de tota l’energia acumulada des del 2006 fins al 2012 i la que va saber definir el guió i marcar el ritme. Avui, l’ANC afronta aquesta nova etapa debatent sobre el que ha de ser el nou full de ruta del moviment independentista a partir d’ara. El seu caràcter transversal i el seu ADN la situen com l’única organització del moviment amb prou auctoritas per proposar un full de ruta general, que impliqui a tots els actors. Un full de ruta que hauria de posar l’èmfasi en dos grans eixos d’actuació: treballar per construir, des de la base, el projecte de país del qual parlàvem abans i guanyar múscul per fer que les mobilitzacions populars tornin a ser el condicionant del Procés i la seva imatge més potent. Però, aquest full de ruta ha de partir de la constatació que en la societat civil hi ha, sortosament, altres organitzacions que, per les seves característiques, estan més ben preparades que l’ANC per afrontar determinats projectes imprescindibles per crear les condicions adequades per instaurar la República catalana. Lògicament, a més, caldria una adaptació dels seus estatuts a les necessitats actuals del moviment.
El segon gran grup d’actors és el dels partits polítics. Avui, tenim un ventall ideològic més ben definit que quan vam començar el procés d’independència, si bé l’espai central segueix sent l’escenari dels principals enfrontaments entre els dos partits que se’l disputen, Junts i ERC. Seria desitjable que llurs congressos, previstos a curt termini, servissin per delimitar els seus espais ideològics, però tot indica que haurem de saber treballar en un escenari de confrontació entre ells. Si entrem en els seus plantejaments estratègics, ens adonarem que plantegen estratègies complementàries amb relació al govern espanyol, si bé les
formes són molt diferents. Uns, volgudament i cada cop amb més sentit d’estat (propi), han optat per la confrontació democràtica oberta, que porta a l’acord favorable als interessos del moviment independentista. Els altres han optat per una aliança estratègica de les forces d’esquerra de tot l’Estat per aconseguir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i/o a la instauració d’un estat federal que ampliï i consolidi les cotes d’autogovern. La primera conseqüència d’ambdues estratègies és el debilitament de l’Estat, per la via de potenciar la divisió i enfrontament entre els pilars del règim del 78.
El centre de la discòrdia rau en la lluita per l’hegemonia política a Catalunya i en un objectiu comú, recuperar el govern de la Generalitat, que esdevé motiu de confrontació per la incapacitat d’establir acords de coalició prèvia o posterior a les eleccions. L’altre gran objectiu dels partits independentistes ha de ser recuperar la majoria al Parlament i, com a conseqüència, formar un govern independentista que tingui per objectiu principal aplicar polítiques que assegurin el benestar de tota la ciutadania. Encara que sembli una sortida per la tangent, la solució pot passar pel que també es proposava en l’article anterior sobre la constitució d’una llista d’unitat cívica que tingui el suport de tots els partits independentistes. Però cal donar temps al temps i crear les condicions -des de la societat civil- per poder fer-ho imprescindible i inevitable.
l tercer grup d’actors són les institucions. Generalitat i ajuntaments van fer una feina extraordinària durant la primera etapa del Procés. I aquesta feina queda, ja està feta i no cal tornar-la a fer. L’estratègia de “la llei a la llei” va arribar fins on podia arribar i, fins i tot, una mica més enllà. Ara ja ha quedat clar que la Generalitat, en el marc constitucional espanyol, dona per al que dona en el camí cap a la independència, però això no vol dir que l’independentisme pugui renunciar a tenir-hi majoria i formar govern. Passa si fa o no fa el mateix amb l’AMI. Ja hi és i sabem que hi tornarà a ser quan calgui.
Dins el grup de les institucions i en l’etapa de transició entre la primera i segona etapa del procés d’independència, ha sorgit una nova institució: el Consell de la República. Tal com ha anat tot, l’existència d’una institució republicana fora de l’Estat espanyol és fonamental. Les seves funcions semblaven clares: la representació internacional de la nova república proclamada i la construcció de l’estructura institucional i del marc legal bàsic de la nova república, per assegurar que no calgués aplicar -ni temporalment- el marc legal de l’Estat espanyol, i així tallar de soca-rel el manteniment dels seus vicis. Si bé aquests objectius ja eren els inicials del Consell de la República, els escassos recursos humans, tècnics i econòmics dels quals es disposava, l’acumulació de responsabilitats que varen haver d’assumir els polítics exiliats a Bèlgica i les rivalitats portades al límit entre ERC i Junts, així com la incapacitat d’arribar a acords estables de col·laboració entre l’ANC i el Consell, han generat una situació en què es pot dir que la millor solució implica replantejar a fons l’estructura de la institució republicana a l’exterior, amb l’objectiu d’incorporar-hi totes les forces polítiques i socials del moviment que treballin en els dos àmbits assignats fins ara al Consell de la República.
Amb una estratègia compartida i un repartiment dels papers adequat a les necessitats del moviment i a les possibilitats i capacitats de cadascun dels actors, la segona etapa del procés d’independència té totes les probabilitats d’èxit, però tinguem present que el temps pot jugar-hi en contra si no resolem satisfactòriament el primer gran repte plantejat al començament d’aquest article. Per això, en el pròxim article, parlarem del ‘quan’.
El procés d’independència va agafar força a partir de la Conferència Nacional per l’Estat Propi (30/04/2011), amb la proposta de creació de l’ANC i la presentació del full de ruta, de país, que l’Assemblea va adoptar com a propi en la seva assemblea fundacional (10/03/2012). La veritable clau de volta fou l’adscripció exclusivament a títol personal i no com a plataforma unitària d’organitzacions –polítiques i socials–, fórmula adoptada en el seu moment per l’Assemblea de Catalunya (1971-1977). Ara, com fa 53 anys, les llibertats democràtiques tornen a estar en perill, tornem a reclamar l’amnistia i ha quedat demostrat que l’autonomia no és un pas que porti necessàriament a l’exercici del dret d’autodeterminació.
Tretze anys després de la Conferència Nacional per l’Estat Propi, el moviment independentista ha quedat sense full de ruta i la divisió i l’enfrontament tribal torna a ser el principal escull per avançar. Tot i les moltes lliçons rebudes en aquests anys, no sembla que n’hàgim tret els aprenentatges pertinents. A tall de titulars, potser podem estar d’acord que les principals lliçons són:
1- La societat civil organitzada ha estat i és la principal força del moviment independentista.
2- Ni els partits ni les institucions autonòmiques poden estar al capdavant del Procés.
3- Els estats actuals, i la Unió Europea especialment, mantindran la seva posició formal de suport a l’Estat espanyol -faci el que faci amb relació al conflicte català- mentre no vegin perillar els seus interessos o afecti la seva estabilitat interna. Sense debilitar la posició de l’Estat, serà difícil aconseguir una correlació de forces prou favorable.
4- Apel·lar fonamentalment a la consciència nacional va mobilitzar a favor de la independència, principalment, la ciutadania que se sent exclusivament catalana o més catalana que espanyola, i la part de ciutadania que se sent només espanyola o més espanyola que catalana, ben instrumentalitzada, es va mobilitzar a la contra. La població immigrada els darrers anys, generalment, va quedar fora de la confrontació.
5- L’òrgan de direcció/coordinació del moviment ha de ser diferenciat de les direccions dels actors principals.
6- L’eina principal és la mobilització, però amb les multitudinàries mobilitzacions reivindicatives i festives no n’hi ha hagut prou.
7- No podem instaurar la República, i mantenir-la, si primer no hem creat les condicions adequades per fer-ho.
8- Necessitem una majoria política suficient, però primer hem d’aconseguir una majoria social sòlida.
9- Teníem un full de ruta, però no un projecte de país, ni un projecte d’estat. Sense aquest projecte, no hi haurà la capacitat de mobilització necessària.
10- Sense un projecte i una estratègia compartida per tots els actors del moviment, mai tindrem la força necessària per assolir l’objectiu.
Aquestes lliçons ens haurien de portar a acordar les principals línies d’actuació del moviment independentista a partir d’ara. Amb la pretensió d’iniciar un debat serè i sense més apriorismes que el de no caure en els mateixos errors, faig aquestes primeres aportacions:
1- Hem de construir un projecte de país, amb un estat propi en forma de república, dibuixant un país on valgui la pena de viure, un país per a tothom, i ho hem de fer a partir de la nostra realitat i possibilitats.
2- Aquest projecte ha de ser una obra col·lectiva, de grans i joves, de catalans d’origen i catalans d’adopció.
3- La creació d’aquest projecte ha de ser la principal eina per generar una clara majoria social favorable a la seva execució i per aconseguir el suport real de les forces realment democràtiques de les altres nacions sotmeses per l’Estat espanyol.
4- Aquest projecte s’ha d’executar de forma gradual, emprant tots els mitjans disponibles, començant per un canvi profund del marc mental de tots nosaltres, per una democratització radical de totes les institucions i per la regeneració de l’administració municipal i autonòmica, però amb el ple convenciment que només podrem completar-lo amb la instauració de la República catalana.
5- En la mesura que l’Estat espanyol impedeixi la implementació d’aquest projecte, els independentistes que han esdevingut escèptics, desenganyats o directament enganyats tornaran a incorporar-se al moviment independentista com a única via per arribar al país que necessitem i volem. La resta de la ciutadania ha de
poder constatar el maltractament secular que, favorables o contraris a la independència, rebem per part de l’Estat espanyol, per arribar a la conclusió que només amb un estat propi podran millorar les condicions de vida de tots nosaltres.
6- Les mobilitzacions esdevindran, novament, la principal eina del moviment, però han de ser el resultat d’un corrent de fons que torni a mostrar que la independència és l’únic camí per poder construir el país que volem i necessitem. Per tant, han de ser programades per créixer gradualment i han de prendre formes molt diverses, propositives o reactives segons convingui en cada moment, des de les multitudinàries i puntuals que van protagonitzar la primera etapa del Procés fins a les permanents, les sectorials o les especials que mostrin la maduresa del moviment i la seva capacitat d’autoorganització, resposta i defensa.
7- En la mesura que creixi el moviment independentista, la majoria social anirà adquirint la consciència suficient per esdevenir la majoria política necessària per instaurar i mantenir la República catalana.
8- Aquesta majoria política ha d’expressar-se, de forma clara i inequívoca, a les urnes, ja sigui mitjançant un referèndum acordat amb l’Estat espanyol o mitjançant unes eleccions plebiscitàries si, com tota la història passada i recent sembla demostrar, no és possible la celebració del referèndum.
9- Aquestes eleccions poden ser en el marc autonòmic, espanyol o europeu. Perquè la lectura dels resultats sigui inequívoca, només hi ha d’haver una candidatura independentista i el seu programa s’ha de reduir a un únic punt: la instauració de la República catalana i l’inici del procés constituent si s’aconsegueix la majoria absoluta de vots i diputats. Ha de comptar amb el suport explícit de tots els partits independentistes i la vida d’aquesta candidatura ha d’acabar amb la convocatòria de les primeres eleccions republicanes.
10- Els pròxims anys, amb governs socialistes a Barcelona i Madrid, serviran per comprovar la manca de voluntat real i de capacitat per complir amb els compromisos contrets i marquen el període de temps necessari per enfortir i madurar el moviment independentista, dotant-lo d’una estructura que el faci difícilment destructible i d’una direcció, diferenciada de les direccions públiques de partits i entitats, acceptada per tots els actors del moviment.
No partim de zero, hi ha molta feina feta que cal recuperar i actualitzar, però sobretot partim de la constatació que més de 2,3 milions de votants (9-N i 1-O) i més de 2 milions en les eleccions del 2017 (entorn del 50% dels votants en les eleccions amb més participació dels darrers 40 anys a Catalunya) han pres partit per la independència, i durant la primera etapa, però encara ara, en les enquestes del CEO més del 50% votarien favorablement en un referèndum acordat sobre la independència.
En la primera etapa s’ha constatat que la gent és la principal i quasi l’única força del moviment. Per tant, qualsevol projecte que vulgui ser creïble ha de fonamentar-se en aquesta força canalitzada a través d’un moviment polític d’estructura líquida, flexible, àgil, capaç de fer front a les diferents formes de repressió que exerceix l’Estat espanyol, que s’incrementarà en la mesura que el moviment avanci. En conseqüència, és la gent qui ha de tenir el màxim poder de decisió. La resta d’actors, tot i ser necessaris, han d’estar subordinats a aquesta força, especialment en els moments decisius.
El primer pas per iniciar aquesta segona etapa del procés d’independència ha de ser el de construir una estratègia comuna de tot el moviment, un repartiment de papers adequat a les possibilitats de cadascun dels principals actors i escollir una direcció capaç de treballar en un escenari ja complex de per si i que s’anirà complicant a mesura que el moviment independentista torni a escriure el guió i marcar el ritme de la POLÍTICA catalana, així en majúscules.
El camí cap a la independència (1) | On som
Per Pere Pugès
El Món
25 de setembre de 2024
Amb les retallades de l’Estatut del 2006 i la sentència del TC de 2010, es va posar punt final a la interpretació catalana de la Constitució espanyola de 1978, que partia d’un creixement progressiu de l’autonomia política. En aquesta situació i amb la consolidació de la crisi sistèmica iniciada el 2008, una part significativa del moviment catalanista va optar per fer un salt endavant i lluitar, per vies democràtiques, per la independència nacional.
El procés d’acumulació de forces (2006-2014) va ser tan ràpid com imprevist. L’acceleració produïda a partir del 2012 i de la fundació de l’ANC, va agafar tothom per sorpresa. L’independentisme va esdevenir el motor –almenys aparent– de tots els canvis que el país necessitava. L’ANC es va convertir en l’aglutinant que feia falta, les institucions catalanes van respondre adequadament i els partits polítics es van veure empesos a seguir una dinàmica que els arrossegava o els aniquilava.
Després de la consulta del 9-N (2014), el president de la Generalitat i l’ANC havien previst unes eleccions plebiscitàries immediates, però la negativa d’ERC va posposar-les fins al 27-S (2015) acceptant-les més per la por de perdre-ho tot que per convenciment. Junts pel Sí va prendre forma de coalició de partits i no de candidatura cívica com l’ANC havia proposat. En aquells més de 10 mesos, els aparells de l’Estat van reaccionar, mediàticament i judicialment, davant el que ja consideraven com la primera gran amenaça per a la supervivència del monàrquic règim del 78 i del mateix Estat espanyol.
La formació de Junts pel Sí i els canvis en la direcció de l’ANC van comportar que els partits polítics encapçalessin el Procés. Malgrat la divisió interna a Junts pel Sí, es va entrar en una pròrroga que va culminar amb la celebració del referèndum de l’1-O (2017). Els dies abans va començar a fer-se evident que l’únic objectiu de la direcció política del Procés era guanyar la batalla de celebrar el referèndum. Però amb tan poc convenciment que no hi havia res preparat per a després. Res de res. Un moviment amb una mínima consciència de la transcendència del que estàvem fent hauria hagut de prendre la decisió que cap d’aquells líders podia seguir al capdavant del Procés, una conclusió confirmada per l’estratègia errònia seguida en el judici contra els presos polítics. Per ser generosos, que ens cal, podríem valorar el recorregut posterior dels qui es mantenen en actiu, però ho hauríem de saber fer amb criteris de rendibilitat política i no només emocionals.
Hem arribat fins aquí, bàsicament, pels nostres propis errors. La situació política actual és comparable, en molts aspectes, amb la que es va produir a partir del 2006, però amb l’agreujant de la pèrdua de nivell polític, intel·lectual i professional de la majoria de membres del Govern, començant pel mateix president, que no té punt de comparació amb el president Maragall. La semblança també és evident si ens fixem en el nivell d’abstenció de l’electorat (entorn del 45% en les eleccions, però que havia superat el 50% en el referèndum de l’Estatut) i en l’actitud de l’independentisme social: llavors la PDD va encendre la metxa del “dret a decidir” i, avui, l’ANC enceta una etapa de refundació que haurà de comptar les noves organitzacions sectorials sorgides els darrers anys, que han sabut llegir perfectament l’escenari polític actual.
Junts i ERC encaren el futur amb sengles congressos que, almenys fins ara, tenen objectius molt diferents. No sembla que Esquerra es plantegi canvis estratègics respecte de la línia gradualista que seguia fa 15 o 20 anys enrere –interrompuda pel procés d’independència impulsat per l’ANC– i vol limitar el seu congrés a les disputes per refer el lideratge intern del partit, encara que aquesta limitació pot quedar desbordada si recupera la seva dinàmica històrica de sorpreses
protagonitzades per la rebel·lió de les bases.
Pel que fa a Junts, el plantejament inicial del seu congrés és realment ambiciós –estructurar un projecte de país que serveixi per cohesionar una organització política que, alhora, mantingui la imatge de conglomerat format per tendències polítiques diverses, liberals, socialdemòcrates, radicals d’esquerra, ecologistes…– per intentar liderar l’estratègia independentista. El moment sembla oportú, si el seu objectiu principal és desbancar Esquerra, però sembla un camí erroni perquè torna a portar a caure en la batalla per l’hegemonia política dins un moviment que serà plural o no serà. L’ambició del projecte, el poc temps disponible per fer un debat de la complexitat que es planteja i el difícil encaix d’un líder cada cop més potent –internament almenys– en una estructura necessàriament orgànica i participativa obren massa interrogants sobre les possibilitats d’èxit d’aquest congrés.
El procés de renovació estratègica de la CUP sembla una altra cosa, tot i que comparable amb un procés congressual, si bé amb diferències importants, tant per la durada com per les formes del debat. El moviment independentista necessita comptar amb una força que cobreixi el flanc de l’esquerra antisistema però conseqüent amb el plantejament que, en el nostre context i avui, només amb l’alliberament nacional hi haurà la possibilitat de l’alliberament social.
La nova força independentista sorgida en el panorama polític català, Aliança Catalana, ha sorgit per les greus mancances del sistema i la inacció de la resta de formacions polítiques a l’hora de plantejar seriosament tota la problemàtica respecte a la immigració, encarant les conseqüències que genera en els sistemes econòmic, cultural, lingüístic i dels serveis públics. El seu perfil es pot inscriure en el de les forces nacionalpopulistes nascudes a la UE durant les darreres dècades. Amb Aliança Catalana s’acaba de cobrir tot el ventall ideològic que podem trobar en la majoria dels estats europeus i el moviment independentista farà molt bé de no caure en l’estratègia simple del cordó sanitari. L’existència d’aquest ampli ventall ideològic ens converteix en un país normal de la UE i negar la realitat no ajuda a canviar-la.
Cada cop és més gran el clam que reclama canvis i nous lideratges, sovint amb postulats simplistes que posen en el mateix sac tots els lideratges de la primera etapa del Procés. Ni sembla just ni probablement és el que més convingui al moviment independentista, perquè per fer foc nou podem acabar perdent tot allò de positiu que han fet alguns dels líders encara actius. No obstant això, la possible decisió del president Puigdemont de passar a presidir Junts pot derivar en la pèrdua del paper simbòlic que encara té avui com a president de la República a l’exili, com a president del moviment de l’1-O. La part positiva de tot plegat pot ser que el moviment deixi de buscar/esperar el lideratge salvador i se centri a construir un projecte novament engrescador i creïble, que permeti recuperar la força de la gent, el veritable motor del Procés.
Per reprendre el camí, hem de saber extreure les principals lliçons de la primera etapa del Procés d’independència. En els pròxims tres articles, entrarem en més detall en el com ho hem de fer d’ara endavant, aplicant les lliçons de la primera etapa, en qui són els principals actors de la nova etapa i en el quan podrem instaurar la República catalana i mantenir-la plenament activa en territori propi.
La revolta dels estúpids
Pere Pugès
El Món
9 de setembre de 2024
Molts estúpids junts poden tenir tota la raó, però si no tenen el poder de ben poc els servirà. Uns quants espavilats, amb prou poder, poden imposar el que vulguin a la majoria, fins i tot de forma prou democràtica perquè la majoria d’estúpids ho accepti, més o menys a contracor.
Aquest diumenge vaig llegir, en aquest diari, un article de Josep Costa amb un títol manllevat de la campanya electoral de Bill Clinton amb clara intenció provocativa i, a parer meu, amb molt poca gràcia i una bona dosi de supèrbia. No obstant això, el títol de És el ‘com’, estúpids m’ha omplert d’esperança. Eureka! Finalment, després de set anys de desencantament i enfadades continuades, després que una munió d’estúpids caps pensants hàgim estat incapaços de veure-ho, de cop i volta algú ha trobat el desllorigador, la recepta màgica. Quina genialitat! I és per l’autoritas d’aquesta genialitat que ens qualifica d’estúpids, per no haver-nos adonat d’una cosa així de senzilla.
I no és perquè siguem pocs, els qui formem part de l’exèrcit d’estúpids: som, segons l’autor, els que ens hem entretingut tots aquests anys amb actes d’afirmació, amb reivindicacions, que ens fan sentir bé amb la nostra consciència, però que no ens acosten a l’objectiu. Un exèrcit d’estúpids que perdem el temps assenyalant els culpables de la desfeta o els que no són prou independentistes. He pensat que, quan arribés al punt on es desvelava la fórmula màgica, l’autor estava convençut que li perdonaríem que ens havia titllat d’estúpids però, com a estúpids que seguiríem sent, ens posaríem a la seva disposició pel que fes falta.
Arribo a un punt on l’articulista deixa clar que tot plegat passa perquè ningú parla de com ho farem, de com construirem un discurs creïble i engrescador que ens permeti tornar a creure que la independència és possible. Per reblar el clau, afirma que cal algun pla millor del que hem tingut fins ara, que cal convèncer la gent una altra vegada que sabem com ho hem de fer, què suposa per a cadascú de nosaltres i que tenim el que cal per a fer-ho.
Malauradament, l’article conclou dient que, des del punt de vista del com, tot està inventat. Les independències es fan a les bones o a les males. I a nosaltres ens toca fer-ho a les males, que simplement vol dir sense permís i aguantant totes les amenaces i pressions sense cedir.
I acaba dient que hem de tornar a construir un camí en el qual, d’entrada, hi hem de creure nosaltres mateixos. I tot d’una, demostrar a la resta (d’estúpids?) que aquesta vegada sí que farem tot el que cal.
I la cosa acaba així… sense saber com ho farem… Em quedo amb els insults i amb l’arrogància que desprèn aquest article. Realment accepto que soc estúpid. Si no, com puc creure que algú, per si sol, ens explicarà la fórmula?
Contradient-se amb l’afirmació que ens cal algun pla millor del que hem
tingut fins ara, el mateix autor accepta que ho hem de fer, si fa no fa, tal com ho havíem previst fins a l’1-O, però sense arronsar-se per por a la presó. Temo que no és tan senzill.
Per si serveix, a l’autor de l’article o a qui tingui els ànims i/o responsabilitat de construir el com, a vegades val la pena mirar enrere i veure com vam ser capaços de fer-ho ara fa 13 anys, quan vam posar en marxa l’ANC. Més de 200 persones vam participar en els debats que van portar a presentar a la Conferència Nacional per l’Estat propi (30/04/2011), al Palau de congressos de Montjuïc, un full de ruta que tenia la pretensió de ser un pla de treball per a tot l’independentisme, polític i social. De la mateixa Conferència i com a primera acció del full de ruta, en va sortir escollit un Secretariat Provisional encarregat de tirar endavant el procés fundacional de l’ANC que, deu mesos després, va fer la seva assemblea fundacional (10/03/2012, Palau Sant Jordi).
Dotze anys després, tenim l’organització –l’ANC– que l’autor, presentant-se a les eleccions del seu Secretariat Nacional, deu considerar com a prou vàlida per encarar la nova etapa (encara que a voltes començo a pensar que hi ha gent que s’hi ha presentat per acabar de destruir-la … si no la pot instrumentalitzar a favor seu). I l’autor té raó, només ens cal un pla, ni millor ni pitjor, simplement adaptat a les circumstàncies actuals i que sàpiga recollir les lliçons apreses en tots aquests anys.
Aquest pla, com feia el primer, més enllà de l’objectiu final –la instauració de la República Catalana– ha de marcar clarament uns objectius concrets -per fronts-, una valoració de la situació actual i de les forces pròpies i les de l’enemic, unes etapes, les accions a executar en cada etapa per cadascun dels principals actors (societat civil, partits polítics i Consell de la República), un calendari (lògicament condicionat per la dinàmica pròpia del moviment i per les circumstàncies externes) i la constitució d’un òrgan director de tot el moviment independentista -acceptat per tots els actors i amb capacitat decisòria.
L’autor de l’article de referència, i tots els que som membres de l’ANC, tenim la gran oportunitat de participar en el debat del full de ruta que en la darrera sessió del Secretariat Nacional es va decidir tirar endavant. Només esdevindrà el pla que necessitem si és una obra col·lectiva, amb capacitat d’arrossegar -per convenciment, necessitat o interès- la resta d’actors del moviment independentista.
Només així deixarem de sentir-nos estúpids.
Acord PSC-ERC: i si no és tan fàcil?
Per Pere Pugès
El PuntAvui
1 d'agost de 2024
D’entrada, no es tracta d’un acord entre el PSC i ERC, perquè aquest PSC té ben poc a veure amb aquell que reclamava grup parlamentari a Madrid per expressar la seva veu de forma autònoma al PSOE. La investidura de l’Illa haurà estat l’accelerador d’un projecte molt més de fons que asseguri al PSOE la possibilitat de seguir sent una opció de govern en el futur, més enllà d’aquesta legislatura. Per tant, estem davant d’un acord entre el PSOE (el de Pedro Sánchez) i ERC, que té tota la pinta de l’abraçada de l’ós. Em costa saber fins a quin punt ERC actua amb la seva ingenuïtat característica o els seus dirigents –almenys alguns– ja els està bé aquest projecte del PSOE.
L’evolució electoral dels darrers 12 anys, quan el bipartidisme va desaparèixer del Congrés espanyol, ha anat consolidant una situació en la que el PSOE necessita les forces “perifèriques” d’esquerra per governar, sumant-les a les diferents formes i denominacions que ha anat prenent el que en queda de l’antic partit comunista. Cert que el PP necessita i necessitarà Vox, com havia necessitat Ciudadanos, però són menys i estan més acostumats a pactar, tot i que Vox exigeix (assegura) una política molt més reaccionària de la que faria el PP en solitari.
És una situació cada cop més explosiva que només l’exercici del poder és capaç d’evitar, almenys de moment. En Sánchez n’és del tot conscient i sap que li toca jugar amb foc contínuament. Sap que no pot perdre el poder perquè recuperar-lo seria tornar a buscar els mateixos aliats i començar de zero. Sap, també, que la vella guàrdia i els capos territorials no li permetran una nova oportunitat.
És per això que ha cedit el que era inimaginable, com ho va fer després del 23-J amb en Puigdemont. Però sap administrar el temps millor que ningú i mentre estigui al poder tindrà la mínima cohesió dins el seu partit. De moment, calla. No es refia d’ERC i encara menys d’un partit “estrany” que sotmet la decisió, vinculant, a les seves bases. Si supera l’escull, ho tindrà tot de cara per llençar aigua al vi i, si li cal, per acabar avançant les seves eleccions abans de fer efectiu l’acord més dolorós, si ho acaba essent, ja que la quota de solidaritat pactada entre dos governs socialistes (el seu, a Madrid, i el seu satèl·lit, a Barcelona) el pot deixar en ben poca cosa.
En Sánchez sap que l’estabilitat del seu govern passa per dues premisses: un pacte estable amb les altres esquerres i un projecte realment federal, del que els acords d’ara en poden ser un primer avançament. Una vegada més, en Sánchez està disposat a seguir jugant al límit, pensant que aquest
acord és un veritable parany per a Junts. Si li deixa de donar suport i es veu abocat a avançar les seves eleccions, Junts serà el culpable de dinamitar “el concert econòmic a la catalana”, cosa que el convertirà en el millor concert del món sense haver-lo aplicat. I Junts es quedarà sense la taula de negociació a Suïssa. Massa costos per qui també es va decidir a aprofitar un resultat electoral per entrar en negociacions amb el PSOE.
No ens enganyem més, els partits fan el que saben i poden fer dins la més estricta legalitat constitucional, tensant la corda però sense trencar-la. És una lliçó apresa a partir de l’octubre de 2017. Uns ens agradaran més que els altres, però són estratègies semblants i complementàries. No ens porten directament a la independència, però tensen extraordinàriament les costures del règim del 78. No n’esperem més i posem-nos –la gent, la societat civil organitzada– a bastir una nova estratègia independentista que utilitzi la feina dels partits i els situï en el lloc que poden ocupar a partir d’ara.
Ah! I no oblidem que si estem parlant d’aquest escenari és perquè quasi un milió de votants –algun cop independentistes– es va quedar a casa en les darreres eleccions. Potser tenim el que ens mereixem.
Dos darrers apunts:
1. La creació d’un Departament de Política Lingüística és una mostra d’incapacitat d’entendre com funciona un govern impròpia d’algú que ha estat anys governant. El problema del català és la progressiva davallada en l’ús social, en tots els àmbits. Calen estructures de política lingüística, personal i diners en tots els departaments i ni així en tindrem prou per evitar-ho. Prou sopars de duro, sisplau!
2. Em costa molt de trobar una explicació a la tornada del President Puigdemont de l’exili. A vegades penso que va de Quixot, ell sol contra l’Estat, i a vegades penso que sap que cal dinamitar els ponts entre ERC i el PSOE per impedir que el projecte de construcció federal pugui quallar, perquè seria la mort definitiva del procés d’independència. El que no sé relacionar és la seva tornada, a l’inici de l’agost, amb la possibilitat de dinamitar aquest acord.
Al mal temps, bona cara
Pere Pugès
La República
1 d'agost de 2024
Quan escric això, els militants d’ERC encara no han votat sobre la proposta d’investir Illa com a president de la Generalitat. Fa dies que em venen a la memòria records de la primera etapa de gestació de l’ANC, l’any 2011. Feia poc que el tripartit presidit per en Montilla (Mont-illa, curiosa la cosa!) havia caigut més pels errors propis que per qualsevol altra cosa. Els pactes del Tinell (2003) quedaven lluny i el balanç era més que pobre, sobretot en dos aspectes, en els de reafirmació nacional i en els econòmics. ERC havia portat prou bé el primer tripartit, amb el tàndem Maragall-Carod com a directors d’orquestra, però els seus substituts -Montilla/Puigcercós-, amb el suport d’unes condicions molt desfavorables -la crisi del 2008 i la sentència del TC contra l’estatut- van ser incapaços de mantenir el nivell.
En aquella etapa, quan anàvem pel país explicant el projecte de l’ANC i demanant a la gent independentista que s’hi afegís, arreu ens trobàvem amb dos grans grups: els desencantats d’ERC -amb el carnet estripat o no- i la gent que havia impulsat la Consulta popular al seu poble. Sovint, uns i altres eren les mateixes persones.
ERC ha canviat molt des de llavors, o almenys és el que sembla. Els darrers mesos, arran del procés de refundació de l’ANC, he reprès alguns d’aquells contactes i m’he anat trobant amb un ambient molt semblant entre la gent de base d’ERC. El seu cor era, és i serà d’Esquerra, però fa temps que han perdut la confiança en la direcció del partit. És cert que tampoc entenien el que feia l’anterior SN de l’ANC, intentant impulsar una llista alternativa. Suposo que han començat a veure que l’Assemblea recupera l’esperit fundacional, però estic segur que s’ho pensaran dues vegades per tornar-se a activar. Són gats escaldats.
Acostumat a fer (o almenys a intentar-ho) anàlisis minucioses i fredes, m’atreveixo a dir que el got està molt més ple del que pot semblar a primera vista. Més o menys com llavors. Intento explicar-me:
- La crisi econòmica ha pres altres formes, però és molt dura per a molta gent i tendeix a empitjorar (pels més dèbils i menys preparats, que cada dia són més).
- La credibilitat de les institucions, i per extensió -o com a causa- dels partits, torna a ser molt baixa.
- Les ideologies polítiques tradicionals ja han esgotat la seva capacitat de donar resposta als grans reptes que tenim al davant, individualment, col·lectivament, nacionalment.
- El sistema politico-econòmic-comunicacional que s’ha anat creant en el que portem de segle, fomenta l’individualisme i, per tant, trenca la comunicació grupal, la base indispensable per a l’autoorganització col·lectiva que, alhora, és la base a partir de la qual es pot construir una resposta en positiu.
La primera part del procés d’independència va tenir la virtut
d’agafar el “sistema” amb el peu canviat. I ara ja sabem que els partits -també els nostres- formen part d’aquest sistema i que, com a màxim, poden ajudar a dinamitar-lo des de dins (en el sentit figurat, sisplau). Els errors propis (encara hem de passar comptes, no ho oblidem) van deixar temps perquè el sistema reaccionés i encara n’estem patint les conseqüències.
Ben mirat, el que decideixin les bases d’ERC té una importància relativa pel futur del país. Passi el que passi, el partit en sortirà molt debilitat i se situarà a un nivell -de debilitat- molt semblant al de Junts (només salvat a temps pels resultats del 13J i per la determinació del President Puigdemont). Ja no cal parlar de la debilitat actual de la CUP, que si no l’esmentés ja ningú m’ho retrauria.
I que els partits estiguin en una situació d’extrema debilitat no és dolent pel moviment independentista, sempre i quan aquest moviment recuperi la iniciativa i tingui molt clares les seves prioritats. Només es tracta de repassar la seva pròpia història i saber que per aprofitar les ocasions (la suma dels 4 punts anteriors), cal tenir a punt un projecte ben estructurat, un relat engrescador i una organització preparada per anar fent créixer la pressió de forma esglaonada, amb la mobilització com a resultat de la feina i com a eina. Una pressió adreçada a l’adversari però també als grans actors del propi moviment, que han d’anar alineats i treballar de forma complementària.
Aquesta situació que està patint Esquerra no és nova. És el partit català que més crisis ha viscut des la instauració del règim del 78 i, tot sigui dit, les seves crisis han estat les més públiques de totes les patides pels diferents partits. I de totes n’ha acabat sortint més reforçada, almenys fins ara. Però potser pel seu paper secundari durant molt anys, la seva tendència és intentar ser el partit hegemònic que va ser en la seva etapa fundacional, als anys trenta del segle passat.
Sigui perquè els nous lideratges que sorgeixin d’aquesta crisi canviïn la tendència i posin el país per davant del partit o perquè el moviment independentista, en el seu conjunt, aprofiti aquesta etapa de debilitat dels partits independentistes -conjuminada amb una força decisòria circumstancial al Congrés de Madrid-, per posar les bases d’un nou moviment social que condueixi, amb mà ferma, la nova etapa del procés d’independència fins al punt de saber imposar un moviment polític temporal que, arribat el moment, es converteixi en clarament majoritari, per no dir hegemònic, al Parlament de Catalunya. I no cal parlar amb quin objectiu immediat, oi?
Per derrotar l’extrema dreta i el 155 a Catalunya: Front Independentista per al 13 d’octubrei?
Per Joan Puig
La República
7 de juliol de 2024
Tots els grans analistes polítics donaven per fet una victòria de l’extrema dreta a França i finalment ha resultat que, gràcies a l’esforç d’alguns líders polítics i davant d’una situació d’emergència nacional a França, s’ha entès que era la unitat el que d’entrada efectivament podia aturar el desastre, com així ha estat.
Doncs resulta que a Catalunya també estem en una situació d’emergència nacional: no només és el país en conjunt qui està en perill sinó que, a més, en el nostre cas som al davant d’un perill afegit davant l’opció que el 155, que reuneix els unionistes, des del PSC a l’extrema dreta del PP i Vox, acabin controlant el poc poder del Govern de la Generalitat.
Només cal emmirallar-nos en França i en la rapidíssima reacció que han tingut els partits davant llurs eleccions precipitadament convocades per comprovar diàfanament que l’única manera d’evitar l’arribada del 155 a Generalitat passa per un gran acord entre els tres partits independentistes i les entitats de la societat civil. Aquesta entesa no hi té res a veure amb JuntsxSí, de fet és una coalició molt millor, amb molta generositat i transparència per part de tots els implicats. Celebrem la reunió d’avui mateix a Waterloo, que esperem que no es limiti només a reaccionar contra la mala praxi judicial sobre l’amnistia i que s’hagi entrat fermament en la unitat d’acció per mantenir la Generalitat.
Si França ha estat salvada per un Nou Front Popular, nosaltres ho tenim igualment de fàcil: ha de ser un Nou Front Independentista qui prepari les
eleccions del 13 d’octubre, que configuri un projecte guanyador a través d’un gran acord de govern signat abans de les eleccions i que contempli un pla de treball per avançar cap a la independència. Tots sabem que Espanya incompleix sempre les seves promeses i compromisos i que nosaltres, si els parem l’orella, sempre en sortim perdent. Els darrers exemples els tenim en l’oficialitat de la llengua catalana a Europa, el silenci del govern espanyol davant del genocidi lingüístic, que afecta tots els territoris de parla catalana, i, no cal dir, les martingales judicials sobre la llei d’amnistia que, com diu el professor Urias, mai no serà aplicada.
No tenim alternativa i els líders polítics actuals de l’independentisme ho saben. Ara cal que siguin valents, s’ho creguin i comencin des d’ara mateix a fer-ho possible amb reunions discretes però reals, amb l’ANC i Òmnium actuant de fedataris públics.
És caixa o faixa: o es fa un Front independentista per al 13 d’octubre #FrontIndependentista13O o veurem l’entrada del 155 al Palau de la Generalitat.
Fets i no paraules
Imma Tubella
PuntAvui
20 de maig de 2024
Passada la primera batzegada de la nit electoral on una sempre espera que sortirà guanyadora la seva opció encara que algunes vegades l’ha votat amb una pinça al nas, i llegits un gran nombre d’articles fent tot tipus d’interpretacions sobre la mort del procés, la fi de l’independentisme i cabòries per l’estil, el meu primer impuls ha sigut escriure sobre la meva darrera novel·la que estic revisant perquè penso que soc afortunada de poder marxar, encara que sigui amb la imaginació com a companya, cap a altres mons per molt tràgics que siguin perquè, a més a més, com que depenen de qui els ficciona, sempre es poden fer anar cap on una vol. Però finalment he decidit escriure aquest article en plena ressaca electoral, sense saber com acabarà tot plegat. Anem a pams.
L’independentisme parlamentari, els partits independentistes, han perdut al voltant d’un milió de vots, fet que no vol dir que un milió d’independentistes han deixat de ser-ho. Això ho hem de tenir molt present perquè en els propers dies no deixarem de llegir arguments que ens ho voldran fer creure. També és veritat que, per primera vegada des del 1984, el que abans es deia nacionalisme i que en part, només en part, ara es diu independentisme, sempre havia tingut majoria d’escons al Parlament i que ara ja no la té. És clar que tot i haver-la tingut tampoc l’has sabut aprofitar. Perquè gestionar el mentrestant no és el mateix que posar les bases per al futur.
Parlo de l’independentisme orgànic, l’associat a sigles, i la realitat és que només cal parar una mica l’orella per copsar un gran cansament, decepció, avorriment, sentiment de traïció, emprenyament i ganes de venjança (votaré l’Orriols!). I tot i que m’hi he fixat, no he sentit cap autocrítica dels responsables, potser perquè pensen que no tenen cap responsabilitat, que el cansament de la gent no té res a veure amb la seva mediocritat d’acció, que la responsabilitat és dels ciutadans que prefereixen anar a fer un vermut abans que anar a votar. Hi ha un gran esvoranc entre els partits i el carrer i la democràcia és la primera afectada. La gent ja està cansada d’escoltar paraules grandiloqüents, en el cas de l’independentisme em venen al cap les estructures d’estat, per exemple, i de promeses incomplertes. Mai he estat d’acord amb El Príncep de Maquiavel quan diu que la paraula trencada és una necessitat del present. D’això se’n diu mentida o
traïció.
La gent vol fets. L’1-O va ser un fet, l’epopeia de les urnes va ser un fet, anar a votar i plantar cara als piolins va ser un fet. Les estructures d’estat, la declaració efímera d’independència van ser paraules buides, i ara la gent s’hi torna. Com és que no ho veuen? En tot cas, Catalunya no ha deixat enrere l’impuls independentista, ha deixat enrere una manera de fer política dels partits independentistes més interessats per veure qui arreplega més engrunes que, tots junts, anar a la recerca del pa sencer. El procés segueix viu i ha existit des de 1714 amb alts i baixos, però mai ningú l’ha pogut matar, ni amb la força de les armes.
No tinc ni idea com acabarà tot això, repetint eleccions, tripartit, Puigdemont president governant en minoria, Illa reivindicant-se com a legítim president perquè ha guanyat les eleccions oblidant les vegades que a l’Ajuntament o a la Generalitat el PSC ha arrabassat l’alcaldia o la presidència a un Trias o a un Mas guanyadors. Però en realitat m’és igual. Aquesta política no m’interessa i estic segura que més d’hora que més tard sorgirà una possibilitat que primarà els fets per sobre les paraules, que no utilitzarà els vots independentistes com a moneda de canvi per reformar Espanya i salvar-la d’ella mateixa, això ja hauria d’estar superat per impossible, sinó que els farà valer per construir un país on valgui la pena viure-hi.
Com podria sorgir aquesta possibilitat? Malgrat el que s’ha escrit aquests darrers dies, Puigdemont encara és un símbol, només cal veure a qui tem l’Estat. Un símbol que pot ser molt potent si sap jugar bé les cartes que té a la mà, perquè no són dolentes, i també aclarir els clarobscurs dels dies nefastos post 1-O. Estic segura que encara és una esperança que podria aglutinar l’independentisme emprenyat, el que vota i el que s’absté, perquè l’única solució és la unitat, no n’hi ha una altra. La unitat que va fer possible els fets del 2017. I de moment, no veig ningú més que pugui fer-ho.a.
12-M: ara o mai?
Per Pere Pugès Dorca
El PuntAvui
3 de maig de 2024
Les eleccions del 12-M serien unes eleccions normals, com les d’abans del procés, si no hagués aparegut en escena l’efecte Puigdemont. Les darreres eleccions espanyoles, les del 23-J, li varen oferir una oportunitat per canviar les regles del joc i el seu fort lideratge està fent que trontolli l’escenari més o menys controlat previst per després del 12-M. Les enquestes publicades que ja recullen l’efecte Puigdemont i les dades que tenen els governs –el d’aquí i, sobretot, el de Madrid– poden estar al darrera de les actituds dels dos presidents de govern, que fan mans i mànigues –i fins i tot un hipòcrita xantatge emocional– per desviar l’atenció i trencar la dinàmica electoral que es comença a viure a Catalunya, sobretot dins el moviment independentista, on cada cop és més evident la recuperació important del vot provinent de l’abstenció del 2021, afegida a una transferència de votants d’ERC i la CUP cap a la candidatura encapçalada pel President Puigdemont.
Aquest sol fet ja comporta que aquestes siguin unes eleccions diferents. Per acabar-ho d’adobar, el president del govern espanyol ha aprofitat, just ara, per desencadenar una mobilització dels votants del PSOE esperant que, a Catalunya, es tradueixi en una major participació electoral dels seus votants, sobretot dels molts que li donen suport a les eleccions espanyoles i s’abstenen a les catalanes (si, a les eleccions catalanes de 2021 en relació a les anteriors del 2017, l’abstenció en el bloc independentista fou de 713.000 votants, en el bloc unionista fou de 979.000 votants). La clau estarà, sens dubte, en qui sigui més capaç de mobilitzar els seus votants potencials.
Situem-nos, però, en l’espai independentista. Filant prim i anant directament a les dades i no tant als resultats publicats (cada cop més cuinats a gust de qui paga, d’una manera més o menys directa), la majoria d’enquestes mínimament fiables ajuden a veure les tendències de fons. Si, a més, tenim en compte que l’actual sistema electoral fa impossible predir el número exacte de diputats que traurà cada formació, podem concloure que el primer lloc se’l disputaran PSC i la llista Puigdemont, que ERC quedarà en tercer lloc, a una distància dels dos primers inimaginable fa només unes setmanes. També sembla evident que el PP serà el principal beneficiari dels vots que deixaran Cs sense representació i que la resta de forces (Vox, CUP i Comuns, probablement per aquest ordre) veuran reduïda la seva representació en benefici de les forces majoritàries dins el seu bloc.
I a Catalunya, quan parlem de blocs, parlem sobretot de blocs nacionals (independentisme/unionisme). La pugna entre els blocs dreta/esquerra, fa temps que només serveix per explicar el transvasament de vots dins de cada bloc, i l’explicació principal sempre és el vot útil.
Dit tot això, l’escenari que ens trobarem l’endemà del 12-M no costa gaire de predir. La suma del bloc unionista no donarà per tenir la
majoria suficient (en els darrers 15 anys no han superat mai els 57 diputats i se’n necessiten 68 per la majoria absoluta). La suma del bloc independentista estarà, molt probablement, entre 70 i 74 diputats (els seus mínim i màxim des del 2010).
Ja entrant en qüestions més numèriques que possibles, políticament parlant, la tercera suma que pot superar la barrera dels 68 diputats seria la reedició del tripartit existent abans del 2010 (en els últims 15 anys, només el 2021 va superar-la). I, finalment, existeix una quarta combinació possible, encara que políticament sembla la més improbable, com és la suma de les dues llistes que ocupin els dos primers llocs en aquestes eleccions, Junts i PSC.
D’aquests escenaris postelectorals, sembla clar que l’opció amb més possibilitats de reeixir és la reedició del pacte independentista del 2021, però molt probablement amb el lideratge de la candidatura encapçalada pel President Puigdemont. Les tres forces independentistes parlamentàries en són més que conscients i saben que aquest pacte serà l’únic que acceptaran les bases del moviment. Qualsevol altra opció provocaria un terratrèmol polític de conseqüències imprevisibles per a qui no ho fes possible.
Malgrat els intents a corre-cuita que hi ha hagut per aconseguir una llista unitària primer i, almenys, un acord programàtic de mínims després, les forces independentistes es veuran obligades a trobar un espai d’entesa més sòlid i estable i, sobretot, més engrescador que els acords del 2021. I aquesta entesa pot ser l’espurna que torni a activar el moviment en el seu conjunt. Però perquè aquesta espurna sigui possible, cal dibuixar clarament els passos a seguir, i el calendari, per aconseguir la celebració d’un referèndum acordat amb l’Estat espanyol dins d’aquesta legislatura o, si això no és possible, per instaurar la República i mantenir-la al llarg del temps. Sense aquesta espurna, el moviment civil independentista difícilment tindrà la motivació per tornar a posar-se al capdavant ni i no podrà tornar a creure en aquests dirigents polítics.
Segurament, aquesta serà la darrera oportunitat per aquesta generació que vam impulsar el procés que hem conegut i, molt probablement, sigui la darrera oportunitat que tindrem, com a país, per esdevenir un Estat independent. La globalització econòmica, l’homogeneïtzació cultural i lingüística així com les migracions humanes que comporta, ens ho posaran cada cop més difícil. Ara és l’hora!
Entrevista a Lluís Llach: Llach aspira al secretariat de l’Assemblea per sacsejar-la
Joan Vall Clara
PuntAvui
6 març 2024
Com està en Lluís Llach, com es troba, com se sent? Estàs bé?
Sí. Setanta-sis anys comencen a ser anys i físicament em canso molt més que abans i em costa molt més recuperar. Però quan faig la feina, la puc fer bé encara..., i això m’agrada molt! Quan em demanen d’anar a predicar a un poble, disfruto molt d’aquelles dues hores, estigui com estigui l’endemà al matí. Quant a la vida, he fracassat en el més important, que era passar desapercebut. Junts pel Sí em va destarotar del tot i, després, com que ha vingut una situació política tan especial, no me n’he separat, i en això estic, estirant la pota activament.
La ciutadania t’ho agraeix...
Alguns ens ho volen fer entendre com un fracàs, igual com alguns ens volen fer entendre que el procés s’ha acabat, i el procés no s’ha acabat. Hi estem pel mig, hi continuem, i ja està. Jo em sento molt còmode amb aquesta feina i amb tot el que pugui ajudar en aquesta feina.
Dius que “estires la pota activament” i que “Ara el meu ofici és morir bé”. Al Sant Jordi et vam veure i sentir viu com mai, com quan alces la veu i piques la cresta als poderosos. No vius molt per estar morint?
[riu] No, és que morir bé és això, dedicar-te a les coses essencials, anar deixant les banals. Durant tota la vida ens acostumem a omplir el nostre entorn de banalitats. Enfrontar-se a la mort i al decaïment és important. Em concentro en aquelles coses que de veritat m’interessen, i són molt poques: la convivència amb els amics, escriure llibres perquè m’apassiona, i mirar de servir d’alguna cosa en el context polític en què vivim. Això m’agrada molt fer-ho i em motiva. Ho adorno amb cosetes que em fan il·lusió, com la feina al Senegal amb la fundació, que em justifica a mi mateix. Suposo que pels remordiments de petitburgès que no t’han deixat. Diríem que visc la meva mort molt bé, i que ningú s’ho prengui com una tristesa. Ho dic des de la satisfacció personal que sempre em vaig pensar que em prepararia per a això, i m’hi he preparat, i vaig deixar de cantar també per això. Per poder viure aquest tercer acte de la meva vida.
I que duri molts anys, el tercer acte!
Que duri molts anys i el millor possible.
El 1974, Puig Antich. El 1992 netegen la Catalunya olímpica d’independentistes. El 2019 condemnen a presó el govern. El 2024 persegueixen, per terrorisme i alta traïció, el president Puigdemont. Té aturador l’espanyolisme?
Sí, sí ... però només se’l pot aturar si ho fem molt bé. Un dels grans problemes és que després de quaranta anys de pseudodemocràcia no vam valorar prou bé com estava l’espanyolisme, com estava la seva temperatura democràtica o feixista. Un dels aprenentatges és que tenim un mapa de carreteres molt precís de com és l’Estat espanyol ... i sabem que el PSOE és el poli bo i que el PP és el poli dolent, i que l’estructura de l’Estat té una podridura fonamentada en segles passats. El problema de l’Estat espanyol no ve d’ara, sinó que és estructural, i els intents de democratitzar el país i adaptar-lo del franquisme a la democràcia ara ja sabem que han estat un fracàs, i aquest aprenentatge em sembla molt important. L’Estat espanyol és com és i ens ho demostra cada dia. Dur i cruel. Hi veus exiliats, hi veus cantants empresonats... Tinc amics francesos i, això els escandalitza molt més que l’exili, que els judicis... Un cantant a la presó pel fet de cantar? Doncs sí ! No és un problema puntual, és històric. Som un problema per a Espanya, i ho volen resoldre amb submissió i colonialisme, i això, en un estat suposadament democràtic, no funciona, i has de fer un cop d’estat jurídic que és on estem ara. No els han calgut els militars, ho han fet els jutges.
T’hem vist en la política institucional, com a diputat de Junts pel Sí, al Sant Jordi per Debat Constituent, ara aparcat; amb el president Puigdemont al Consell per la República, del qual has sortit, i ara ens apareixes contra la llista cívica de l’ANC. Costa molt a un esperit crític i lliure com trobar l’encaix fins i tot entre els seus?
(riu) No estic contra els meus. Soc crític amb mi mateix i amb la gent que m’envolta per coherència. És amb la gent que tinc més confiança que soc més crític. La gent de Vox, miraré d’impedir que puguin actuar, però criticar-los ja no. A la gent que tinc confiança, l’esquerra i l’independentisme, si veig que les coses no van bé, exerceixo la crítica que segurament té més transcendència de la que hauria de tenir, perquè soc un altaveu que la gent coneix. Ho faig de vegades amb por perquè sé que no estic preparat per a moltes coses, però no vull deixar d’opinar sobre el que passa... Miro d’entendre algunes coses i posar-me al servei. Per exemple, primera norma: o hi som tots o no ho assolirem. Tots els independentistes hem d’anar junts. Per tant, malgrat les crítiques, després faig tota la feina que puc perquè anem junts. Respecte de la qüestió social: si l’esquerra no fa d’esquerra, provoca que aparegui l’extrema dreta. Si la gent que està amb dificultats econòmiques i marginació troba una esquerra que en comptes de fer d’esquerra, gestiona els interessos de la dreta com està fent el PSOE... què fa la gent? Les candidatures parafeixistes que estan sortint és el fracàs de l’esquerra! Senyors, s’ho han de pensar! Les coses s’han de debatre i s’ha d’anar a fons i saber per què no tenim mitjans! La meva impressió és que els partits s’han convertit en empreses de col·locació, i és espantós.
Parlem-ne, dels partits. Et vaig sentir dir que la CUP ha de resoldre la dicotomia entre fer revolució o fer estat. Encara és aquí o ha empitjorat?
La situació dels partits independentistes és profundament lamentable. La CUP s’ho repensa i repensa, i sembla que sobretot la part nord-oriental que aquí coneixem molt bé saben que no es pot lluitar per qüestions socials sense arreglar les qüestions nacionals, però jo trobo que això encara en la praxi partidista de la CUP no queda clar, i que sempre intenten arreglar situacions que amb una situació autonòmica no es poden arreglar. Marcar-me paquet socialitzant des de la impotència de la gestió... acaba en la frustració. I, per tant, jo –que no soc ningú–, al Dani i a la gent de per aquí, que són els que conec, i m’estimo i aprecio molt la feina que fan, els diria: “Nens, és que si no us redefiniu com una vertadera eina independentista, i que quan tinguem independència, el que voleu fer ara i no podeu, ho fareu de veritat... no us en sortireu.”
D’ERC deies que anava marxa enrere. Encara hi va?
Jo crec que sí. En un estat com l’espanyol, que coneixem com funciona, que quan et té collat encara et trepitja més, l’única rendibilitat és confrontar i buscar contradiccions. El president Junqueras (ERC és una eina tan compacta i de tanta col·locació, que responsabilitzo el que domina la col·locació), sigui per l’indult o sigui perquè s’ho creu, exerceix un poder que porta al desastre estratègic del partit. Això es veu electoralment. Tota la seva actuació no fa res més que afavorir el senyor Illa. I dius, “nois però on va tot això?”. Jo vaig anar a Junts pel Sí per ERC. A mi em van venir a buscar l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira. Després del judici trobo la marxa enrere institucional, que s’hagi acceptat el 155 amb tanta obediència, que es parli de taules de diàleg quan se sap que no van enlloc... I quan es diu públicament que no es demana res a canvi, dius “Escoltin, vostès com a estrategs són un desastre, i confio que l’arreglin”.
De Junts, deies que ha de decidir si és partit de centredreta o moviment d’alliberament nacional...
És clar, és clar... Em sembla molt important. I per això dic sempre que no els voto, perquè com a centredreta no els he votat mai. I ja està. El que passa és que, com a independentista, trobo absolutament necessari per fer el nostre camí cap a l’alliberament nacional que hi hagi un centredreta, o un centreindependentista, profundament independentista. El problema de Junts és que és molt difícil crear un moviment amb la mentalitat amb què l’interior de Junts funciona. Per tant, com que jo ho veig tan difícil, dic: “Escolteu, nens, sigueu centredreta i ja està, no passa res. Sigueu independentistes i de centredreta, i molts catalans us estarem sempre agraïts.” En aquests moments Junts s’aguanta perquè a Bèlgica saben que, si no, tindran problemes grossos. “Senyors, ja són majors d’edat... Que no veuen com està el país? Volen ser vostès opcions de centredreta de govern? S’han d’arreglar.”
Prioritzar la batalla per l’hegemonia dins l’independentisme no és només qüestió de l’Oriolisme....
Oi tant, que no! Les culpes són repartides entre tots. Hi ha hagut molt de tacticisme per l’hegemonia en tot el que ens ha anat passant. Cada partit defensa els seus espais i, al Parlament, el que veus és que es fan unes bombolles especials, molt difícils de trencar. I en aquestes bombolles la visió d’estat és dificilíssima perquè les ambicions de cada partit (i, dintre cada bombolla de partit, les ambicions personals) creen unes perversions que al final difuminen els objectius d’estat o de país. A més a més, tenim una llei electoral terriblement clientelista. I aquesta llei electoral ha convertit els partits en empreses de concreció política i, per tant, la relació diputat-representant no existeix. Qui em representa a mi, aquí? Doncs no ho sé! No en tinc ni idea. Això és una de les grans mancances. Si amb aquest sistema electoral arribem a una república catalana, tornarà a passar el mateix; tornarem a fer partits pervertits.
El president Torra, i aquí pla se li van abraonar, que deia en Flotats, trobava que un dels mals també era la mateixa Generalitat.
Sí, perquè la Generalitat té una estructura autonòmica. O sigui, malgrat els intents honestos de convertir la Generalitat en una mena d’estat paral·lel, això no s’ha assolit. I no només no s’ha assolit, sinó que el poc que ens hi havíem acostat, amb el 155 queda esborrat del mapa.
En el supòsit que una llista cívica guanyés les eleccions autonòmiques, l’ANC hi perdria?
Jo considero, avui, que l’ANC és segurament, al llarg de la política institucional, l’eina de confrontació més important que tenim, tot i el desastre intern que pateix i que no ve d’aquests últims dos anys, que és una baixada que comença abans. Partint que l’ANC és l’eina més important que tenim per a la confrontació, la maniobra de la llista cívica em sembla un immens error. Amb tots els respectes que em mereixen la Dolors Feliu i la gent que l’acompanya, que segurament ho fan perquè ho creuen, a mi em sembla un error, i així ho dic. Ho explico perquè si l’ANC no té un gran resultat, no només és un fracàs de la llista cívica, és un fracàs seu en una situació delicada de l’ANC. No ens enganyem. Tots ho sabem. Tots els que tenim contactes amb l’ANC i l’estimem sabem com està. Per tant, si el resultat és pobre, fatal. Si el resultat és important, que no sé què vol dir, ostres, tenim una ANC que és una eina que ha de conjuminar els esforços independentistes de tots nosaltres, fins i tot d’aquells partits amb els quals la seva llista electoral ha competit, i això no. Això és la negació de l’eina fundacional. I com que jo tinc l’esperança que si fem anar bé les eines, podem tirar endavant i ho tornarem a fer, aquest risc no el vull assumir.
Veurem Lluís Llach en el secretariat de l’Assemblea?
Tinc ganes d’anar-hi, de participar-hi. Que no vol dir res més que això, presentar-m’hi, perquè la gent que a mi em pugui fer cas, entengui que quan no estàs d’acord, el que no s’ha de fer és marxar, que és el que ha fet molta gent de l’ANC, s’ha d’entrar i lluitar perquè sigui com tu penses que ha de ser. Com que jo penso que això no funciona gaire, és quasi segur que sí, que prendré la decisió d’estirar la pota més de pressa, perquè segur que l’estirarem més de pressa, però de presentar-me, sí, començo a sospesar-ho molt seriosament, i no per anar contra ningú, sinó per intentar que l’ANC sigui l’eina que jo penso que ha de ser, sense més pretensió.
Tornar a fer créixer la mobilització en intensitat i en imaginació?
Indispensable, però no només s’ha de fer créixer la mobilització, se li han de donar noves eines. Els valors de l’any 17 ja no serveixen, hem de trobar un nou llenguatge, nous valors, etc. Com és que no van estar a Barcelona amb els pagesos fent, jo què sé, ajudant-los a... Entrepans, ajuts, del que sigui, suports personals, companyia, converses, música... Com és? Jo crec que s’ha de renovar, ha de trobar un nou llenguatge i ha d’estar per la confrontació, però amb feines en què la gent se senti útil. Aquest és el meu parer, i quan em presenti al secretariat nacional, doncs jo proposaré això.
Què els diria als que ridiculitzen la revolució dels somriures qualificant-la de llirisme?
Aviam, aquí hi ha dues o tres coses que hem de saber. Primer, quan es van confrontar a l’Estat, no sabien com reaccionaria l’Estat. I uns, jo mateix, i me n’acuso molt perquè jo vaig viure 28 anys sota el franquisme i per tant el coneixia bastant bé, però em pensava que la pràctica democràtica hauria amorosit les arestes de l’Estat espanyol. No. I per tant, és veritat que l’aprenentatge de la violència de l’Estat vol dir que hem d’aplicar actes de desobediència molt més preparats i forts que els de l’any 15 i 17. Ara, jo faig una declaració solemne, que a més la vaig dir ahir en un acte sobre en Puig Antich: “Si el meu país, Catalunya, ha d’actuar com avui actua el sionisme, no els jueus, el sionisme en el govern actual d’Israel, per defensar teòricament la seva existència amb el feixisme i la crueltat que fa, jo hi renuncio. Absolutament. Prefereixo no tenir país. M’avergonyiria que un país com el meu, que des de fa 400 anys ha estat perseguit en tots els aspectes, els cruels, els culturals, els econòmics, etc., que per la nostra precisió, per la nostra existència o pervivència com a país, féssim els mateixos disbarats feixistes, o parafeixistes, o racistes, o etnocides que ens han fet. I per tant, atenció, perquè sí que potser anàvem amb el lliri. Però hem de canviar el lliri per una cosa que no siguin les eines del feixisme, ni d’aquest nacionalisme excloent, que ha portat a gentussa. La lluita per la llibertat i per la pervivència de la nostra col·lectivitat nacional ens ha de provocar sempre la satisfacció i no l’amargor. M’explico? Quan cantava, deia sempre que un militant frustrat és un militant trist. Emprenyat i frustrat, és la primera victòria del sistema. El pitjor que li podem fer al sistema és, des de la convicció personal, esclatar d’energia i de projecció i de força. I per tant, jo estic pel somriure, per la fermesa, per fer petons a qui cal, i si cal donar alguna bufetada, també.
Hi ha gent que només vol o pot sortir una vegada a l’any com si fos un acte lúdic. Et sembla bé?
Mare de Déu!
Perquè aquí sembla que va arribar un moment que deies, és clar, venim aquí i només venim per la foto, no? Però què vol dir que només venim per la foto? És important venir per la foto un any darrere l’altre?
Importantíssim! A mi des de jove em van donar unes quantes lliçons i ho vaig entendre així. Potser no ho sé practicar perquè és difícil, però hem d’entendre que cadascú lluita per la independència des del seu rol i des de les seves possibilitats. A mi m’agrada, em fa somriure, i no amb el lliri, sinó amb la sornegueria empordanesa més tallant, quan em diuen “no, és que només hi ha iaies”. Ah! Doncs escolta, deixa’m dir-te que un procés pseudorevolucionari (perquè no deixa de ser pseudorevolucionari, aquest) en què les iaies es posen al davant... Busca al món exemplars d’aquest gènere on la generació més inactiva es posa al davant, perquè això vol dir que al darrere hi vindran tots els altres. Però, o sigui, el fet de fer de ganxet una bandera és la manera potser d’una iaia de sentir-se integrada en un moviment, mentre l’altre està, jo què sé, portant un tractor o l’altre fent no sé què amb un contenidor, per dir-ho d’alguna manera. Escolta, cadascú ha de fer la seva funció en aquesta lluita per la independència i, per tant, res de complexos de cap mena, no? Cadascú el seu paper. I les institucions haurien de jugar les seves, que per això les critiquem; l’ANC ha de jugar la seva, Òmnium ha de jugar la seva, els CDR han de jugar la seva, etc. I la gent, cadascú...
La teva idea de presentar-te al secretariat de l’ANC és per fer-la anar cap aquí...
La meva voluntat és mobilitzar i sacsejar l’ANC, però amb l’ajut de la gent que pensi això. I si en el secretariat em trobo amb altra gent que pensa així, doncs intentar reestructurar, renovar, redinamitzar.
Per fer la truita s’han de trencar els ous i s’han de batre, eh! La pregunta seria, pot haver-hi independència sense trencadissa ni mullader?
Serà difícil, però jo crec que no tenim més remei que intentar-ho. Jo em poso la qüestió al revés. Si no intentem la independència, fins i tot amb trencadissa, què fem? O sigui, ens declarem oficialment colònia assumida de l’Estat espanyol? Ens quedem a casa? Mira, et diré una cosa, porto cinc anys així, i no he conegut ningú, però ningú vol dir ningú, que m’hagi dit que ha deixat de ser independentista. Em diuen estic emprenyat, estic desmobilitzat, estic decebut. Tots els adjectius, eh. Però ningú m’ha dit que ja no és independentista. T’he de dir també una altra cosa, i això és un sentiment interior. Jo crec que s’ha acabat el reflux. O sigui, en el 17 i 19 l’onada va petar; a mi, com que sempre he navegat, m’agrada aquesta imatge, va petar, però no va netejar el que havia de netejar. I després ve el reflux. I han passat, jo crec, anys de reflux. Jo crec que aquest any s’ha acabat. El 23 s’ha acabat el reflux, i el 24 comencem la tornada cap endavant. N’estic convençut, d’això. I em sembla, tot i que també ho saben altra gent, i que també ho saben a Bèlgica, i que també ho saben gent fins i tot contrària, no? I l’Estat també em sembla que ho sap una mica.
He de veure una certa coordinació entre el que deia l’altre dia el president Puigdemont en el canvi del Consell de la República, i aquesta idea teva de ser actiu en l’Assemblea, a partir del secretariat?
Si realment coincideixen, sí, però si no coincideixen, l’Assemblea ha de fer la seva feina. O sigui...
No, no... Volia dir si hi ha una certa tàctica. Jo me’n vaig del Consell de la República, ja t’hi quedes tu, i anem a veure si tenim dues eines vàlides en comptes d’una, i a veure si des del Consell fas el que has de fer, perquè també s’ha criticat molt el que s’ha fet.
No, escolta, no és una qüestió reflexionada, sinó que és una qüestió pràctica. Jo me’n vaig del Consell perquè no m’hi sento gaire còmode. Ho dic primer al president, perquè és la meva obligació, i després al Toni Comín. I m’ho accepten amb una certa comprensió, i miro el panorama i veig que de les eines que tenim, on jo puc ser més útil com a persona independent i que no estic escrit a cap partit...
Perquè en aquest morir bé no hi entra l’estar quiet...
No. Mentre estiguem sota el 155, no. Si estem sota l’autonomia perquè la majoria d’aquest país vota autonomisme... d’acord. Si faig un referèndum i dic, no, no volem ser independents, jo aniré fent les meves cançonetes, però ho acceptaré. Ara, el que no puc acceptar és l’estat actual, amb un estatut que no hem votat i amb un 155 que ha destrossat les nostres institucions i amb el representant de les nostres institucions a l’estranger. Per favor. De cap manera. No ho acceptaré mai, o sigui que en Marchena...
Si el dia 16 a Taradell guanyen els partidaris de la llista cívica, aniràs igualment al secretariat?
Sí, perquè jo crec que l’ANC en els mesos que vinguin, el primer que s’hauria de fer és alliberar aquesta llista cívica de la influència de l’ANC i desalliberar l’ANC dels actes d’aquesta llista.
Per allò que has dit que una quarta llista ja la veus...
És que és molt gros. No estic en contra de la quarta llista. Escolta, fantàstic. Ara no em comprometis l’eina més important del país amb una llista cívica que no sap si serà un fracàs o no i que, fins i tot, si triomfa, et lliga. Et lligarà amb la teva feina d’eina perquè la gent et veurà com una opció adversària, per exemple. Els partits polítics tots, per començar. I els altres ja et veuran com algú interessat en una part d’un sentiment independentista. Per tant, jo, si la llista cívica va endavant, el primer que intentaria des de l’Assemblea és alliberar l’Assemblea d’aquesta responsabilitat.
El procés electoral de l’ANC és el que és, i hi vas com a Lluís. Suposem que el secretariat et demana que en siguis president.
Sí, escolta’m, aviam, a mi m’agradaria ajudar a dinamitzar l’Assemblea des del lloc que pugui fer-ho. Jo no sé, si em veuria amb cor de presidir-la, perquè tinc 76 anys, i sé l’immens sacrifici que és. També he de dir que no sé si és bo que l’ANC sigui presidencialista. Això és una altra cosa. Quan sigui secretariat nacional, si és que la gent s’avé a posar-m’hi, decidiré què faig, però és evident que tal com avui funciona la presidència, jo no soc la persona ideal. Ara, si hi ha una possibilitat de president o noia de netejar les escales, sí.
Allò que a vegades n’has dit fer de reina mare?
I ser-hi. Ser-hi... Tota la gent que diu, no, jo estava... i normalment són els bons, perquè són la gent crítica. Jo els dic sempre, “Però entreu”. I una de les coses que hem de fer és dir-los “Ei, nens, entreu”. Ara, per poder fer això, i ho dic molt sincerament, s’ha de renovar el llenguatge, els valors, els objectius i posar-los al dia. L’11 de Setembre és important, però després has de trobar maneres... Hem fer la complicitat entre l’Assemblea i les estructures nacionals que tenim, que les tenim. Tenim una estructura mèdica nacional i nacionalista. Hem de trobar maneres... Els pagesos, estructura nacional, l’educació... No pot ser que l’Assemblea no s’hi comprometi, no? Tot això hem de trobar els recursos, les maneres... Jo allò de la llista cívica només ho hauria pogut acceptar si era l’últim acte de l’Assemblea. Si l’Assemblea es dissol i diu “Nosaltres fem un partit independentista, etc., i, com a eina ens posem darrere (i això és majoritari en els que quedin, en els militants que quedin de l’Assemblea. Ara, l’endemà vostès es dissolen. Però si vostès continuen com a eina més important de l’independentisme, no m’ho facin això, perquè desvirtuen la seva qualitat com a eina. És exactament això.
Acabem. El cas Koldo liquida “l’efecte Illa”?
En aquest moment l’Illa és el socialista més protegit de l’Estat. Perquè així com s’han carregat l’Ábalos i no era gaire important, i potser els convenia perquè ves a saber què hi ha a sota, l’Illa per a ells és una esperança fonamental. Per tant, hem d’intentar que surti tot el que ha de sortir de l’Illa sabent que l’Estat el protegirà a matar. Perquè si es desmunta l’Illa, es desmunta la seva operació Catalunya. Amb clavegueres incloses, eh? Perquè aquests són els policies bons, eh? Recorda l’Illa dient que ell hauria aplicat el 155 abans del compte. Ara, hi ha una responsabilitat amb tot això. I és Esquerra Republicana una altra vegada i el seu gran estrateg. El president Oriol Junqueras d’Esquerra. Això depèn també d’Esquerra Republicana. Si no l’amaga, si no li facilita com ha fet fins ara, que una persona mediocre com ell acabi essent la primera opció de molts catalans. A base de la rendició de principis i d’acció i de mal govern. Perquè aquí hi entra tot, eh? Hem vist coses de govern espantoses, eh? I ara no cal fer sang. Però, compte, perquè un dels refugis de l’Illa és ERC. I de moment sembla que té molt interès a salvar l’Illa.
Torna la desobediència?
Per Josep Costa
La República
26 de febrer de 2024
Aquesta setmana passada el Parlament ha desobeït per primera vegada des del 2020. L’última vegada que ho va fer, l’agost d’aquell any, el rebombori va durar setmanes. Aquesta vegada, molta gent està fent veure que no ha passat res. L’establishment político-mediàtic de l’autonomia, abraçat amb totes les seues forces al projecte de pacificar el conflicte amb l’Estat, ho està ignorant tant com pot.
Va passar dimarts, dia 20, amb l’admissió a tràmit per part de la Mesa de la ILP de declaració d’independència de Catalunya. Una proposta, que per a més referències és la mateixa que va presentar el grup de Solidaritat l’any 2010 i la Mesa del Parlament va inadmetre per considerar-la inconstitucional. Aquesta vegada també tenia informe desfavorable, però la majoria de la Mesa no n’ha fet cas.
Sens dubte, això no estava al guió d’aquesta legislatura. I menys enmig de les negociacions de l’amnistia. De fet, és ben significatiu que la desobediència no l’hagi provocat cap partit, ni cap diputat, sinó una iniciativa ciutadana. Qualsevol diria que ningú no s’ha pres seriosament aquesta ILP. Tothom sap que el Parlament no declararà la independència i la veuen com una amenaça.
Alguns mitjans de Madrid han tret el tema en portada, entre alarmats i incrèduls. Però de moment ningú no ha actuat. I a diferència de l’última vegada que el Parlament va desobeir, la ILP ha estat publicada al Butlletí Oficial sense que aparentment als funcionaris els hagin tremolat les cames. Amb tot, costa de creure que els jutges de la Comissió de Control, que ha de validar les signatures, no diguin res.
Com tota desobediència, l’admissió de la ILP posa l’Estat davant un dilema. És millor deixar fer esperant que no passi res o activar la repressió? Ara mateix sembla que opten per la primera opció, però encara no està tot dit. Realment es poden permetre (tots plegats) que la ILP reculli les 50.000 signatures necessàries i forci un debat parlamentari sobre la pertinència de tornar a declarar la independència de manera unilateral? I si les signatures fossin tantes que, a les portes de a campanya electoral, posassin la
majoria independentista no practicant contra les cordes?
Hom pot estar més d’acord o menys amb la iniciativa. Fins i tot es pot dubtar de la seua efectivitat en el context polític en el que estam. Però no es pot negar que és una esquerda interessant a la pax autonòmica. Qui sap si no podria arribar a fer descarrilar la deriva pactista de tot l’independentisme institucional. En aquest sentit, cal tenir en compte que si s’inicia una causa penal per desobediència, aquesta ja no estaria coberta per l’amnistia que s’està negociant.
Crec que l’entramat pacificador se sent fort i no ha vist perill en aquesta iniciativa. I potser tenen raó. Però jo encara he de veure que permetin la posada en marxa de la recollida de signatures. Bàsicament, perquè per primera vegada en molt de temps la gent tendria una palanca directa per canviar el curs de les coses, al marge de partits i entitats. I per molt que pensin que ho tenen tot controlat, se’n poden endur alguna sorpresa.
El millor escenari per a l’autonomisme i l’espanyolisme és que la ILP es faci i que fracassi als carrers. Per això mateix, sóc del parer que si arriben a validar els fulls de signatures cal organitzar-se ràpidament per tal que se superi àmpliament el llindar de les 50.000 signatures. Com més n’hi hagi, més difícil els serà d’ignorar el debat. I si són més de les que s’espera, no passarà el que tots esperen.
La pax autonòmica i el pactisme màgic se sostenen sobre la premissa que la unilateralitat ha fracassat o no té prou base social. Ara tenim una oportunitat per demostrar que estan equivocats. Que els partits han subestimat la quantitat de gent que continua disposada i preparada per a una nova etapa de confrontació i desobediència. I en pocs mesos, eleccions al Parlament. La cosa es pot posar interessant quan menys ens ho esperàvem.
Cremar-ho tot?
Per Josep Costa
La República
4 de desembre de 2023
Els que pensen que cal cremar-ho tot van guanyant. Amb la inestimable col·laboració de tots els partits independentistes, cal dir-ho. Poden estar contents, perquè aviat no quedarà res del que hem fet durant l’última dècada que es pugui aprofitar. L’Estat només va haver d’activar la repressió a tot carbó i ja no li va caldre fer res més. La resta ho han fet els diferents actors a casa nostra.
L’octubre de 2017? Tot mentida. Els partits? Cap no és independentista. Els líders? Tots ens han traït. El Tsunami? Una estafa, com tot. Les entitats? Totes corresponsables. La premsa? Tota al servei del processisme. La mobilització? Totalment inútil. I així podria seguir. Com si la independència fos bufar i fer ampolles i l’Estat no hagués fet res per impedir-la.
La tesi que el procés d’independència ha estat un gran engany té molts adeptes. Com qualsevol teoria de la conspiració, sempre hi ha gent disposada a comprar-la i fer-ne difusió. Però, en aquest cas, la cosa va molt més enllà. No són pocs els que sostenen que si no som independents és perquè en realitat ningú no ha tengut mai cap intenció de fer res per aconseguir-ho.
De fet, no sé si els que defensen la tesi del gran engany són conscients que qui la va popularitzar va ser ni més ni menys que Manuel Marchena. En efecte, la sentència que va condemnar els líders del procés per sedició va descartar la rebel·lió al·legant que la independència era una “ensoñación”. Dit d’una altra manera, segons el Suprem tot plegat era “un artificio engañoso creado para movilizar a los ciudadanos” però en cap moment no va estar en risc la unitat de l’Estat.
L’1O va ser molt real. Una gran victòria nostra i una derrota sense pal·liatius de l’Estat. Clarament ni la classe política catalana ni l’espanyola no s’esperaven que pogués anar tan bé. Perquè l’èxit va deixar en ridícul el govern de Rajoy i va desbordar la capacitat del govern Puigdemont-Junqueras d’aplicar-ne el resultat. És evident que no es va desplegar el mandat de l’1O, i que alguns no tenien res previst per a fer-ho, però el seu valor continua sent incalculable. I inesborrable.
El 27 d’octubre es va fer la proclamació parlamentària de la independència. Prèviament els diputats havien signat personalment la declaració que va llegir la presidenta Forcadell. Ni la Llei del Referèndum ni la Llei de Transitorietat establien cap formalitat sobre com s’havia de fer. Tampoc ho determina el dret internacional, tot i que la sentència de Kosovo suggereix que no havia de ser un acte formal de les institucions autonòmiques. El fet indiscutible que el govern ja tenia previst acatar el 155 no vol dir que la declaració no fos vàlida ni que no tengui cap valor.
Els partits que sumen més del 50%
s’han presentat a les eleccions amb un programa independentista. Per tant, representen i certifiquen que la majoria del país vol la independència. No es guanya res dient que no hi ha ningú que realment sigui independentista. Per denunciar que no faran realitat la República no cal negar la legitimitat parlamentària d’aquest projecte polític. El més important que hem aconseguit, que és a la vegada el més difícil, és assolir una majoria social independentista.
Els mateixos líders que varen gestionar l’octubre del 2017 no ens portaran a la independència. Continuen segrestats per l’Estat, perquè deuen la seua llibertat al govern del PSOE. No són lliures de representar-nos i complir el seu programa (si fos la seua intenció), raó per la qual no poden mantenir-se ni un minut més al capdavant del moviment. Però dir que ens han traït i prou és no entendre el pervers mecanisme que aplica el govern espanyol per anul·lar la voluntat democràtica del poble català.
El Tsunami és un exemple de la immensa capacitat de mobilització de l’independentisme. Va posar l’Estat contra les cordes en diversos fronts i va situar l’independentisme a les portades de tot el món dos anys després de l’1O. Es pot qüestionar l’eslògan de sit and talk que va fer servir i, sobretot, la seua misteriosa desaparició. Però només cal imaginar què hauria passat si l’haguéssim tengut l’octubre del 2017 per posar en valor la seua utilitat.
Podria continuar amb les entitats, que bàsicament tenen els problemes que té el conjunt del moviment. El principal, de fet, és la manca de mobilització, perquè no cal ser molt espavilat per veure que tot anava molt millor quan els carrers eren nostres en tots els sentits (quan estaven inundats dels nostres símbols i de la nostra gent). Fins i tot La Vanguardia havia de repartir el CD de la Diada si volia vendre diaris. El que cal, doncs, és més mobilització, no menys.
Sempre dic que la raó per la qual la independència no es va assolir en absolut demostra que l’estratègia no fos la correcta. El problema no és el que vàrem fer, sinó el que no vàrem fer. Calia seguir pel mateix camí. Qui realment vulgui fer efectiva la independència no pot voler cremar-ho tot. Haurà d’aprofitar bàsicament tots els elements que varen fer possible l’1O. Els aprenentatges, les estratègies, les organitzacions, etc. Denigrar “el procés” no ens farà lliures.
Més enllà d’un pacte?
Imma Tubella
El PuntAvui
29 novembre 2023
No entraré a valorar el pacte per a la investidura ni parlaré dels dubtes que em genera perquè penso que he d’esperar i veure què passa. Ens han aixecat o ens hem deixat aixecar massa vegades la camisa per tenir fe cega que es pugui complir el que s’ha pactat, però com deia, ara toca estar a l’expectativa durant un temps raonable i observar de prop la llei d’amnistia, la mediació internacional i les qüestions que s’hi discuteixen. Paral·lelament a les negociacions per a la investidura, les manifestacions a Madrid (per cert, no he vist enlloc que algun jutge pretengui culpar de terrorisme els manifestants d’extrema dreta que van tallar l’A-6 camí de La Moncloa), o el soroll de sabres i les amenaces de mort contra Sánchez i Puigdemont, s’ha fet públic el tercer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Segons el baròmetre del 17 de novembre, el sí a la independència guanyaria en un referèndum a Catalunya. Si fos pactat ho faria amb un 42% de vots, amb un 31% en contra, un 11% en blanc o nuls, i un altre 11% d’abstencions. El 5% restant, dubte. Si fos unilateral, la victòria seria més clara i encara menys gloriosa perquè hi hauria més abstenció per part del no, com va passar l’1-O, simplement perquè al no ser pactat no el considerarien vàlid. En aquest cas, el sí assoliria un 40% i el no un 26%, l’abstenció seria d’un 20% i només un 2% encara no sap què votaria. El màxim d’intenció de vot favorable a la independència que ha assolit Catalunya va ser un 49% l’octubre del 2017. Sobre la necessitat d’un referèndum, un 45% hi està molt d’acord i un 28% bastant d’acord, o sigui que el suport frega el 70%. Què ens fa falta per superar el 50%? El president Puigdemont deia –no recordo on ni en quin context– que Espanya no és una nació, és una narració. I té raó. De tota manera penso que s’hauria d’acabar la frase per fer un petit exercici d’autocrítica molt necessari en aquests moments. Jo diria, per complementar-la i per reflexionar sobre nosaltres mateixos, que Catalunya és una nació i no és una narració. Molt poques vegades en la seva història ha sabut narrar-se en positiu. Això sí, per recordar i escenificar les derrotes som uns mestres. Per què estem estancats en els percentatges favorables a la independència? Perquè no hem sabut explicar als que dubten els avantatges de viure en un país millor. Avantatges en tots els sectors de la nostra vida, sense fer volar coloms. S’han de valorar els beneficis i també els costos i estic segura que hi sortiríem guanyant de manera molt clara.
Ens hi hem de posar amb urgència per recuperar els joves que hem perdut aquests darrers anys de grisor, mediocritat, renúncies i opacitat, i per atraure els que dubten. Hauríem de recuperar l’empenta de la Mancomunitat, que –hi estarem més o menys d’acord, però és indiscutible– tenia un projecte de país avançat anys llum allunyat de l’Espanya de la seva època. Un projecte que va començar a construir potents estructures d’estat.
El que em pregunto i em preocupa és per què cent anys després de la Mancomunitat no hem sabut ni elaborar ni explicar clarament quin tipus de país volem com ha fet Escòcia, per exemple. La resposta que intueixo és perquè fer un projecte nacional requereix un exercici de consens, de front comú, on ideologies i egos es dilueixen a favor de la causa comuna. No som gent de consens, som lluitadors fratricides. L’independentisme, quan té un objectiu comú i concret com el referèndum de l’1 d’octubre, és èpic i imparable i sedueix des dels més joves als més grans, a locals i a immigrants que encara tenen l’esperança de viure en el país que van somiar quan van emigrar i que ha resultat que no era com es pensaven.
Fa anys vaig pensar que Òmnium, liderat per l’enyorada Muriel Casals, i l’Assemblea, liderada per la Carme Forcadell, era el que necessitàvem. Dones, allunyades d’estructures polítiques que miren més pel poder que per la nació, sense afany de competir i disposades a arribar a consensos. La crida a la unitat de Mas, Forcadell i Fernàndez de dilluns passat en la presentació de la segona Conferència Nacional per l’Estat Propi és un pas. Ens hem de tornar a abraçar, però hem de tenir un projecte engrescador, saber-lo explicar i començar-lo a construir. Deixem de plànyer el passat, estiguem expectants pel present incert i planifiquem d’una vegada el futur al marge de lluites estèrils que no interessen a ningú. Només així superarem amb escreix el 50%, i llavors, com deia en Vicent Andrés Estellés, llavors “ho podrem tot”.
Una oportunitat històrica. O no
Per Agustí Colomines
El Nacional
20 de novembre de 2023
L’audàcia és un vici. Hi ha polítics que per donar a entendre que tenen un coratge extraordinari demostren una addicció constant al risc, quan en realitat únicament són temeraris. El temerari s’exposa i es llança als perills sense reflexionar, sense motiu aparent per fer-ho. Pedro Sánchez és un ionqui addicte a l’audàcia. Va tornar a demostrar-ho durant el debat d’investidura de la setmana passada. I va arriscar-se fins a situar-se en perill. Va mostrar-se, una vegada més, com un irresponsable. Un cop pactat el vot favorable de Junts, es devia sentir una altra vegada segur per frivolitzar sobre les raons que l’han portat a acceptar una amnistia per als lluitadors independentistes. L’acord del PSOE amb Puigdemont ha estat una obra d’orfebreria que té dues parts: una, que és estrictament política, i l’altra, que és la primera traducció legal d’aquest pacte: la proposta de Llei Orgànica d'Amnistia. Sánchez va voler portar l’aigua al seu molí en la seva intervenció inicial, diluint-ne la transcendència, per bé que al final, després de la intervenció de Míriam Nogueras, va haver de menjar-se les paraules i reconèixer que s’estava abordant la solució d’un conflicte polític.
Es pot veure més o menys clar, s’hi pot confiar amb més o menys escepticisme, però hauria de ser fora de tot dubte que l’acord signat aquest novembre per Junts i el PSOE és una veritable oportunitat històrica. Perquè, tot i que en té la forma, i que el pretext ha estat la necessitat de Pedro Sánchez de ser investit president del govern espanyol, no és un acord d’investidura ni, estrictament, només un acord entre partits. És evident que va més enllà. Els organitzadors del quart espai, amb Jordi Graupera com a nou líder, i Clara Ponsatí com a avaladora, ataquen ferotgement aquest acord perquè els redueix les expectatives polítiques que segurament tenien mentre qui dominava l’escena era el PSOE sense cap oposició independentista. L’acord de Pedro Sánchez amb Junts ha decantat la balança i ha donat ales a un Puigdemont que s’havia anat diluint a l’exili. Davant la frivolitat amb què Sánchez va presentar l’amnistia acordada amb l’independentisme, tant Rufián com Nogueras va posar-lo a lloc. Especialment Nogueras, perquè l’acord de Junts amb el PSOE té un calat polític que Sánchez vol amagar i una part de l’independentisme assimila a la rendició. De vegades sembla com si a alguns independentistes els costés saber guanyar.
Si l’independentisme tingués la capacitat de llegir el moment històric en què ens trobem i, en conseqüència, recuperés l’objectiu de fer la independència com a primera prioritat, si no única, de l’acció política el conjunt del moviment estaria ara mateix fent pinya al voltant del president Puigdemont. Perquè el veritable sentit històric d’aquest pacte és que va molt més enllà d’un acord entre partits: compromet, en realitat, el president del govern espanyol, i per tant l’Estat que ell representa, a seure amb el president a l’exili per trobar una solució negociada al conflicte secular entre totes dues nacions. Això és el que no se sap valorar. Que Pedro Sánchez vulgui tirar aigua al vi és normal, li cal minimitzar les conseqüències del que ha signat per aparentar fortalesa, però que l’independentisme ho menystingui per mera mesquinesa, em sembla un error. L’independentisme n’ha comès tants, d’errors, que ja no ve d’un més. És l’esport nacional, augmentat per la competència suïcida entre els partits actualment existents i els que estan en formació. L’espanyolisme sí que ha entès perfectament el significat del gir que Puigdemont ha aconseguit que fes la política espanyola. Potser així farà sortir de la paràlisi que té immobilitzat l’independentisme des del 2020. L’espanyolisme recalcitrant ho copsa, i per això es mobilitza per assetjar Ferraz cada nit, i per això fa que els poders de l’Estat es pronunciïn en contra d’una amnistia que, com totes les amnisties, té un motiu polític que s’acompanya d’un relat que la justifica. Ho han entès perfectament els periodistes Soledad Gallego-Díaz i Juan Luis Cebrián dos pesos pesants d’El País, i Manuel Valls, a qui no cal descriure, i l’historiador Benoît Pellistrandi, que des de la tribuna de Le Monde han blasmat amb preocupació l’acord. Tots s’exclamen i tiren amb bala contra Pedro Sánchez, perquè consideren que s’ha rendit a Carles Puigdemont.
Cal desconfiar de Sánchez, perquè ja ha demostrat moltes vegades que, servint-se d’una audàcia temerària, intenta desfer-se dels compromisos. No té cap escrúpol. És pitjor que José Luis Rodríguez Zapatero, aquell que es va comprometre amb Maragall a defensar l’Estatut del 2006 i després va fer tot el contrari. Sánchez i Rodríguez Zapatero s’avenen perquè estan fets de la mateixa pasta i perquè tots dos són odiats per la vella guàrdia socialista del règim del 78. Però aquest odi no els fa millors. Cada vegada que Pedro Sánchez ha enganyat l’independentisme és perquè els seus dirigents s’han deixat arrossegar i enganyar. Ara podria passar el mateix, certament, però, de moment, vistes les intervencions al Congrés, almenys Míriam Nogueras no està disposada a posar-li fàcil la legislatura.
M’agradaria creure que Esquerra tampoc, però el plantejament dels republicans és de confrontació amb la dreta espanyola i amb Junts, com va quedar palès en el discurs de Rufián, i d’advertiment a Sánchez, a qui considera aliat. Aquesta és l’Esquerra de Joan Lluhí i Vallescà i Lluís Companys, tots dos ministres en governs espanyols, que ja als anys trenta batallaven amb Francesc Macià, encara que fossin del mateix partit, perquè l’«Avi» republicà era nacionalista i refractari als encants de l’esquerra espanyola. Per resumir-ho gràficament: Puigdemont és avui més macianista que mai.
Encetar la negociació que Puigdemont va exigir al PSOE i que ha de començar aquest mes de novembre hauria de comptar amb Esquerra. No hi confio gaire. Les estratègies dels dos partits majoritaris entre l’independentisme són massa allunyades, tot i representar el gruix de la desaprofitada majoria del 52% aconseguida en les eleccions del 14 de febrer del 2021. La desarticulació de l’independentisme no cal atribuir-la tan sols a la repressió. Hi ha contribuït tothom, començant per l’ANC, que si encara tingués la voluntat de cohesionar, abans que de cap altra cosa, la base àmplia de la societat catalana amb la seva provada capacitat de mobilització, almenys en el passat, estaria fent crides a la ciutadania perquè es manifestés a favor de l’acord com fan en contra els espanyolistes. Però no, la senyora Dolors Feliu i les restes del que abans era Solidaritat Catalana es dediquen, amb els diners dels afiliats, a organitzar un nou partit polític, que no sé si competirà amb el de Graupera. Aquest partidisme destrossarà l’ANC i debilitarà una mica més l’independentisme. Així doncs, si la unitat no és possible, crec que el president Puigdemont ha de tirar pel dret i explicar millor a tothom en què consistirà aquesta negociació. La discreció no és incompatible amb generar confiança. Al revés, la confiança permet que tothom comprengui per què cal actuar discretament.
Malauradament, som aquí. I, per tant, podria ser que l’oportunitat històrica es malmetés per les mentides dels uns i les disputes dels altres. Potser caldria pressionar per avançar les eleccions autonòmiques i dirimir d’una vegada el suport que té cadascú. De moment, l’única opció és que el president Puigdemont i Junts cerquin la complicitat de personalitats i institucions que, en nom de tots i sense interès partidista, facin possible la resolució del conflicte per la via democràtica amb l’exercici del dret d’autodeterminació. Ho he intentat explicar moltes vegades, potser amb poca traça, però la situació en la qual ens trobem ara és conseqüència que el 2017 no es va acabar la feina i, per tant, Catalunya no és un estat independent. Assumir aquesta realitat i aprofitar les oportunitats que t’arriben, com ser decisiu en la investidura del cap del govern que t’ha volgut derrotar, no és incompatible. No és cap derrota. La pau es construeix amb els enemics, com saben tots els mediadors del món.
La independència de Catalunya no serà per a demà, però no serà mai si la solució és tornar al resistencialisme dels anys setanta o bé confiar que l’esquerra espanyola esdevingui generosa amb l’independentisme. Això no passarà, però caure en la denúncia permanent de l’acció política de Puigdemont és, simplement, negativisme tòxic. Tan falsa era la idea que escampava Esquerra que Junts rebutjava la negociació, tot i que sí que va refusar el diàleg tal com van plantejar-lo els republicans, com dir ara que l’acord entre Junts i el PSOE és un pacte per reformar Espanya i, en conseqüència, una traïció a l’independentisme. De moment, guanyar drets dins l’estat que durant segles t’ha menystingut no pot ser mai vist com una derrota. Al contrari. És una victòria. O no ho és que Míriam Nogueras faci el seu discurs íntegrament en català en un fòrum que li és hostil? L’ús de la llengua al Congrés també diferencia juntaires i republicans. Cada posició és legítima, però també és reveladora. Expressa una mentalitat i una manera d’entendre l’acció política. Que tingui èxit o no el canvi històric que vol encapçalar Carles Puigdemont dependrà de la força que obtingui la seva estratègia, que serà avaluada en les pròximes eleccions europees i autonòmiques, i de la capacitat de trobar “còmplices” fora del partit. També hi ajudaria la cohesió de Junts, que finalment hauria d’enfortir-se amb el reconeixement del seu pluralisme intern, que és precisament una de les seves riqueses. Ara ja “no toca” caure en la pulsió convergent de comprar qualsevol cosa. Només demostrant determinació i gosadia Junts podrà doblegar Pedro Sánchez, l’audaç, i fer-li complir el que li va costar tant de pactar amb Carles Puigdemont.
Investidura espanyola: qüestió de desconfiança
Ferran Requejo
Ara
23 setembre 2023
Un possible acord “històric” entre Catalunya i l’Estat = compliment de condicions prèvies + negociació substantiva igualitària.
Aquesta és l’essència del discurs recent del president Carles Puigdemont. Es tracta d’establir un acord ambiciós que suposaria canvis en el model nacional i territorial de l'Estat i que no s’escapa a ningú que està ple de dificultats (històriques, filosòfiques, empíriques, pragmàtiques). Vegem-ne algunes, una mica més enllà de les més òbvies.
1. Estat. Hi ha dos condicionants històrics que no faciliten l’acord: les cultures política i jurídica de l’Estat. Les seves arrels venen de lluny. L’estat espanyol ha sigut una mala còpia del model francès durant tota l’època contemporània. Tanmateix, no se n'ha sortit en els afanys uniformitzadors nacionalistes i lingüístics, malgrat la seva vocació centralitzadora. La manca d’una autèntica cultura política liberal i democràtica resulta flagrant, mentre que sí que va ser molt present a Europa des de la segona meitat del segle XIX. La cultura política de l’Estat posa el nacionalisme espanyol per damunt de l’estat de dret i de la democràcia.
Aquesta deficient cultura política també és present en els partits de l’esquerra espanyola. Més enllà de l'obvietat que alguns dirigents del PSOE podrien ser perfectament del PP, i que el tàndem Podem/Sumar mai ha superat la fase retòrica en el tema plurinacional, potser val la pena recordar l’aforisme de Santiago Rusiñol: “Els progressistes són com els cavalls que porten un pàmpol de cuiro als ulls. No poden veure-hi més que endavant”.
Els estadistes resolen problemes estructurals d’estat. N’hi ha a Espanya?
D’altra banda, la cultura jurídica s’ha mogut seguint patrons francesos i germànics, defugint la flexibilitat de la jurisprudència anglosaxona quan cal regular temes com els relacionats amb el pluralisme nacional. A això cal afegir-hi un condicionant pròpiament espanyol: la manca de ruptura amb el passat franquista de la cúpula judicial, una de les pitjors ombres de la Transició de finals dels anys 70. Personatges com Marchena, Llarena, Lamela e tutti quanti han tingut mala sort: han nascut massa tard. Haurien sigut molt més feliços vivint en la dictadura franquista, mentre que ara han de conformar-se tractant de mantenir el llegat de la dictadura dins d'un poder judicial que segueix sent unitari i centralitzat.
Els partits de l’esquerra espanyola tenen una oportunitat d’or per mostrar que l’expressió “partits de progrés” no és un oxímoron en el tema nacional. Fins ara ho ha sigut en termes pràctics. Tinc francament dubtes que els partits de l’esquerra espanyola estiguin políticament i intel·lectualment preparats per entomar el repte que tenen al davant: que el sistema polític espanyol esdevingui pluralista i congruent amb la plurinacionalitat de la societat espanyola.
2. Catalunya. Pensant en el futur del país crec que només hi ha dues alternatives solvents: esdevenir un estat independent (és a dir, que sigui tan interdependent com ho són Holanda, Eslovènia o Dinamarca dins de la Unió Europea); o aconseguir un reconeixement nacional i una profunda acomodació política en el si d’un estat espanyol molt reformat. Fins ara això no ha estat possible.
En el moment actual hi ha sobre la
taula dues carpetes, la de l’antirepressió i la de l'autogovern/autodeterminació. Cal no confondre-les malgrat els elements de contacte.
De les quatre condicions que Puigdemont ha arguït per entrar en una negociació, dues, l’amnistia i el reconeixement de l’independentisme com un moviment legítim (Pegasus, “policia patriòtica”), pertanyen a la carpeta antirepressiva. Les altres dues condicions tenen a veure amb la desconfiança que l’Estat ha fet molts mèrits per produir (mediació pel control del compliment dels possibles acords i els tractats internacionals com a marc de negociació –tanmateix, la referència a la Constitució espanyola resultarà inevitable).
La segona carpeta és, però, la més decisiva. Implica decisions immediates i de legislatura. Hi ha diversos àmbits implicats. 1) Polític: establir un marc permanent de decisió pròpia i diferenciada de Catalunya, tant en l’esfera interna com en l’europea i internacional (no detallo les subcarpetes d’aquest punt, entre les quals hi ha el reconeixement nacional i una normativa pròpia en l’ús de símbols –banderes, himnes, seleccions esportives). Cal recordar aquí que totes les federacions plurinacionals de la política comparada són asimètriques. 2) Socioeconòmic: finançament, inversions, fiscalitat, infraestructures (port, aeroport, trens...). 3) Lingüístico-cultural: llengua catalana blindada en l’ensenyament i les administracions, sector audiovisual, relacions exteriors, etc. Cal recordar que en no poder-se modificar, un acord d’investidura fa que els possibles canvis legislatius, o alguns d’ells, siguin reversibles en cas que hi hagi una nova majoria en el govern central.
El Tribunal Suprem del Canadà ha fet un advertiment crucial: la Constitució no pot esdevenir una “camisa de força” (dictamen d'agost del 1998, par. 150). Això ho hauria de dir Sánchez des de la tribuna del Congrés. Per a aquest alt tribunal, el constitucionalisme no és “el principi” que tot ho regula, sinó “un” principi més situat al costat de tres altres principis: la democràcia, la protecció a les minories i el federalisme canadenc. Al final, quan aquests principis, en la pràctica, esdevenen contradictoris cal establir acords polítics pragmàtics.
En això podem estar en els propers mesos. La repetició d’eleccions no és un escenari gens descartable. Si no hi ha sorpreses en la sessió d’investidura de Feijóo, només poden evitar les eleccions el que podem anomenar una qüestió de desconfiança. Les promeses no serveixen. Els temps d’execució han de quedar fixats, així com els procediments de control amb mediacions externes (el control més eficient és la regulació de l’autodeterminació). La desconfiança és històrica. I és percebuda com a bidireccional. Les promeses no serveixen. Una altra cosa seria irracional.
Confrontació democràtica
Per Pere Pugès
PuntAvui
17 de setembre de 2023
L’1-O, l’Estat espanyol va actuar a la desesperada per impedir el que hauria estat pitjor pels seus interessos, tot i el descrèdit internacional que li va comportar. L’aplicació del 155, beneïda pels dos grans partits valedors del règim del 78, va ser la confirmació que es tractava d’una política d’Estat. Després d’una nova repetició d’eleccions (la tercera vegada en 8 anys), PP i PSOE faran tot el que estigui a les seves mans per evitar-ne la implosió definitiva.
Serà la constatació final de la confrontació entre dues visions antagòniques: la construcció d’una nació espanyola a partir dels poders de l’Estat i la construcció d’un Estat plurinacional que fos vist com l’Estat comú de totes les nacions que avui el conformen. Serà el fracàs dels qui van acceptar la Constitució del 78 com el marc polític que permetia passar d’un Estat dictatorial a aquesta concepció d’Estat plurinacional.
Si els partits independentistes volen actuar com a tals, han de saber aprofitar aquesta oportunitat per debilitar un règim que ha demostrat, a bastament, que no permetrà la nostra independència. Pot ser la última oportunitat en molt de temps. Han d’actuar amb sentit d’Estat i fer visible, aquí, a la resta de l’Estat i a la comunitat internacional, que estem en els moments més importants de la confrontació democràtica entre dos Estats, un d’emergent i un de decrèpit. Un amb visió de futur i l’altre ancorat en el passat.
En un sistema democràtic com el nostre, les eleccions són –o haurien de ser– la gran oportunitat per confrontar projectes polítics. El gran projecte polític del catalanisme actual és la construcció d’un Estat propi que permeti a tota la seva ciutadania gaudir del màxim nivell de benestar en condicions d’igualtat de drets i deures amb la resta de pobles lliures del seu entorn, amb atenció especial a la protecció, empara i promoció de la nostra identitat lingüística i cultural. En aquest moment històric, les eleccions espanyoles primer, les europees l’any vinent i les catalanes després, han de servir per confirmar que aquest projecte polític té el suport majoritari del poble català. Després, si cal i és possible de fer-ho en les condicions adequades, ja vindrà la ratificació en referèndum.a repetició de les eleccions espanyoles ha de ser un primer objectiu de l’independentisme català. Només el PSOE podria impedir-ho acceptant, ara ja, les peticions que té sobre la taula: amnistia i
autodeterminació. Fer-ho, o no, serà la primera mostra de quin costat de la història vol estar el PSOE. Si anem a la repetició d’eleccions, ja sabrem que entrem de ple en la confrontació de dos projectes d’Estat. Ja no es tracta de construir un nou projecte per a Espanya. Han tingut més de 40 anys per a fer-ho i no han volgut. Es tracta de fer els passos necessaris per tenir el nostre propi Estat.
I si parlem d’Estat parlem d’un projecte comú de tot l’independentisme. Tenir sentit d’Estat vol dir defensar aquest projecte tothora i davant tothom. Un projecte que passa, necessàriament, per l’amnistia a les més de 4.000 persones represaliades durant el procés independentista i per garantir l’exercici del dret d’autodeterminació. Després, mentre no arribi el referèndum, ja vindran els acords per assegurar el normal funcionament de la Generalitat.
Al maig de 2024 se celebraran les eleccions europees. Serà una nova oportunitat per començar a internacionalitzar el projecte, que neix com a català però amb voluntat d’estendre’s a la resta de nacions sense Estat que formen el mosaic europeu. La circumscripció única espanyola ajuda/força a construir la candidatura Una nova Europa, amb representants de totes les nacions avui sotmeses per l’Estat espanyol (basca, catalana, gallega,...) que acabi sent el nucli fundador d’un grup parlamentari europeu que aplegui tots els eurodiputats que comparteixin el projecte de l’Europa dels pobles.
Les eleccions al Parlament de Catalunya, a primers de 2025, han de ser la peça clau per tancar el cercle. El primer pas ha de ser el d’assegurar la governabilitat del país, recomponent el pacte de govern ERC-Junts. Els partits polítics independentistes tenen molta feina, però serà endebades si, entre tots, no som capaços de construir l’entramat social que sigui capaç de crear les condicions necessàries per arribar fins al final i, alhora, empenyi els representants polítics a treballar en aquesta direcció.
Tenim poc temps, però molta feina feta.
El procés: estat de la qüestió
Xavier Diez
El Món
15 setembre 2023
Aquesta Diada es commemorava el desè aniversari de la gran cadena humana que, emulant l’experiència bàltica, va arribar a significar la màxima representació de l’independentisme com a terratrèmol europeu. Tot plegat, amb aquella cadena de més de quatre-cents quilòmetres, i probablement més d’un milió de participants, que catalitzava tot el conjunt d’esperances i emprenyamenta des que el 2010 el constitucional va protagonitzar aquell cop d’estat judicial (en vindrien d’altres) que es carregava l’Estatut de 2007 i mostrava fins a quin punt tanta gent estava disposada a trencar amb un ordre injust.
Aquests darrers dies s’han fet molts comentaris i valoracions sobre la celebració de la Diada de dilluns. Certament, les divisions partidistes i cert periodisme mercenari han mirat de qüestionar, com ja és costum, el fet objectiu que l’11 de setembre s’aplega una de les manifestacions més nombroses d’Europa per part d’un moviment que, malgrat la repressió, escarniment, silenciament mediàtic i crítiques cruels, és el més participatiu, constant i resistent de tot el continent d’aquest segle. Abans de criticar-lo, per descomptat de manera legítima, és necessari reconèixer-li el mèrit. Ara bé, certament, una de les preguntes que molta gent es fa és fins a quin punt és útil, tenint en compte que la cosa —el procés— sembla encallada.
Com que miro de projectar mirada d’historiador, reconec que els processos històrics (i el “procés” ho és per antonomàsia) resulten molt atractius, sobretot si es valoren a certa distància, s’analitzen resultats, s’identifiquen contradiccions i es valora què ha anat canviant en dècada i mitja. Els primers anys de mobilitzacions i agitació social que el podríem situar entre el 2010 i 2017 va constituir un interessantíssim període en què bona part de la societat catalana va sortir de l’armari independentista (i ja ni es planteja tornar a entrar). I aquest és un dels mèrits, malgrat que hi pugui haver certa frustració per aquesta sensació d’estancament, és un fet que funciona com a espasa de Dàmocles damunt d’un estat més preocupat del que acostumem a pensar. Va ser un període d’il·lusió, en què la construcció d’una República constituïa la gran oportunitat per refer la realitat a partir dels elements de virtut i bellesa. Recordo haver participat en alguns debats on apareixien propostes interessants sobre la necessitat de bastir una economia més ecològica, una major igualtat social d’acord amb estrictes regulacions laborals, unes polítiques cosmopolites de portes obertes o fins i tot la consideració de constituir-nos com un país de vocació pacifista que, a la manera de Costa Rica, no li calgués exèrcit. Reconec que fins i tot, en algun d’aquests col·loquis, vaig proposar que Catalunya no tingués llengua oficial, com passa als Estats Units, tot i que tota relació amb l’administració es fes mitjançant el català, com a fórmula que tothom pogués sentir-se còmode en la nova realitat. En aquesta època, l’independentisme era alimentat per una confluència entre un sentiment de justícia primigeni, de voluntat constructiva d’una realitat millor, i alhora la necessitat de trencar amb un estat postfeudal autoritari, franquista, arnat a la manera de les grolleries de Jiménez Losantos.
La violència de l’1 d’Octubre, la repressió espanyola posterior, i la inconsistència de l’independentisme institucional han estès una amargor profunda. D’una banda, es va produir una decepció amb Espanya. Molts ens havíem sentit formar part d’aquell país, i de cop la brutalitat dels uns, l’aprovació per acció o omissió de la majoria i el silenci còmplice de qui consideràvem els nostres amics va implicar un divorci emocional irreversible. La defecció, d’altra banda, d’una part substancial dels nostres líders, van abocar l’independentisme a un ressentiment que encara dura. Ens va empènyer al fang de la política més bruta. A molts els va arribar a sorprendre l’execrable capteniment de policies, jutges, periodistes, corones, i fins i tot coneguts i saludats, que o bé fabricaven un discurs d’odi en contra nostra, o bé justificaven les pallisses a gent gran, el robatori d’urnes, actes de vandalisme nocturn, intimidacions fatxendes, sortida de l’armari dels falangistoides que coexisteixen entre nosaltres i totes aquelles males arts que només delinqüents i gent amb tendències feixistes pot practicar i justificar.
Tot plegat va implicar algunes terribles lliçons. Com deia Georges Orwell, que no n’hi ha prou amb tenir raó. Que no hem de disposar de grans ideals per crear repúbliques virtuoses. Que, com
qualsevol altra nació, la divisió política, fruit de finalitats, visions i estratègies divergents resulten la cosa més normal del món, i que no deixen de representar el reflex que el país té i tindrà diversos colors polítics, sensibilitats socials, projectes econòmics i visions de futur. Que, per tant, la independència no va de fer una societat més feminista, o més ecològica, o socialment més justa, o espiritualment més gloriosa, sinó que va d’una cosa més primària: per poder ser, per existir, per sobreviure en una realitat en què cal un estat que sigui teu i et defensi. No és qüestió de ser millor, més pur, més simpàtic o virtuós. Com qualsevol altra nació del món, necessites un estat propi perquè, simplement, hi tens dret.
Dubto que els debats d’aleshores es repetissin en els mateixos termes que fa una dècada. Amb l’experiència recent, crec que molts considerarien una bona idea disposar d’un exèrcit per defensar-se de qui, fins i tot va plantejar envair Portugal el 1974 —i probablement un projecte similar hi figuri entre els documents secrets de l’Estat Major de l’exèrcit, que ja sabem com solen ser els militar espanyols—. Que molts es deuen plantejar la necessitat de fer revenges proporcionades respecte dels repressors dels darrers anys. Que ja no som tan purs ni estarem disposats a censurar els papers a terra. En un període repressiu iniciat molt abans del 2017, ja fa temps que Espanya practica polítiques actives —i també subtils— contra el país, com ara el control, a la pràctica de l’autonomia, la colonització de la corporació de mitjans audiovisuals, la deslocalització de seus d’empreses (i el sabotatge contra qui no s’agenolla contra la llotja del Bernabéu) les agressions lingüístiques, la creació de partits actius contra l’existència del català, o la fabricació en sèrie de fake news que donin a l’opinió pública espanyola les justificacions per creure allò que volen creure.
Potser també per això, cada vegada se senten veus que cal resultar més proactiu en la defensa de la llengua i arribar a la conclusió que cal intentar ser menys simpàtics i sí més resolutius. Que el temps dels somriures és finit, i que, com deia Pere Quart, home exiliat pels franquistes i bandejat per l’establishment cultural capelletista del país, hauríem de passar de ser la vache qui rit a “la vaca de la mala llet”. De tot plegat, hem començat a descobrir que no som una nació amb una mena de superioritat ètica i que ens mereixem la sobirania per la nostra perfecció moral, sinó que som un país com els altres, amb els nostres fantasmes familiars, pecats, defectes, imperfeccions i inconsistències. Que no hem de ser independents per ser millors, sinó per “ser”. Perquè oblidem que el dret d’autodeterminació, reconegut internacionalment pels documents i la doctrina de les Nacions Unides serveix per això: no és cap concurs de popularitat, sinó un dret inalienable de totes les nacions a viure en llibertat, de la mateixa manera que cada ésser humà té dret a la vida digna, perquè sí, perquè toca, per un elemental sentit de justícia i llibertat.
Aquestes tristes conclusions, en realitat, constitueixen tota una benedicció. Ens facilita les coses. Ens fa prescindir de la pressió de fer-ho tot molt bé, dels bizantinismes que llastaven les discussions sobre com voldríem ser. Quan veus que no hi ha honor en el teu oponent, descobreixes que les regles resulten més clares. Que quan et diuen que no tens majoria suficient, recordar-los que ells encara en tenen menys, o cap. Quina legitimitat té un Borbó l’únic mèrit del qual consisteix a sortir com a principal beneficiari en el testament d’un assassí en sèrie? Quina legitimitat té un país que reprimeix a milers de persones per exercir un dret reconegut per les Nacions Unides? Quina legitimitat té un país que envia la policia a rebentar unes eleccions i s’inventa delictes inexistents com a fórmula de repressió? Quin sentit té una amnistia quan els únics delictes reals els han comès uniformats i togats?
Una Catalunya independent no serà cap República virtuosa, sinó un Estat propi on poder conviure i dur una existència normal sense la pressió d’algú obsessionat a destruir-te. Això és tot. Ras i curt.
Segona oportunitat
Per Pere Pugès
PuntAvui
10 de setembre de 2023
A molta gent li pot semblar que no, però anem directes a la repetició d’eleccions. Serà la tercera vegada des de 2015. El cicle de més de 30 anys en les que si un dels dos grans partits no obtenia la majoria absoluta, en tenia prou amb el suport de PNB i/o CiU per formar govern, va tancar-se el 2011.
Entre les eleccions del 2011 i les de 2015 hi va haver canvi de rei, però el fet més rellevant –electoralment parlant– va ser l’esclat del procés independentista a Catalunya i la seva gestió per part del govern Rajoy. El salt de Ciudadanos de la política catalana a l’espanyola va fraccionar l’espai de la dreta i l’aparició de Podemos i les seves adaptacions regionals va fer baixar el vot del PSOE als mínims històrics des de la instauració del règim del 78 i a la desaparició de les successives marques electorals del partit comunista.
El 2015 comença una etapa en la que sembla impossible que es tornin a produir les majories absolutes de PP o PSOE i, per tant, caracteritzada per la necessitat d’establir coalicions per formar govern. Una novetat difícil de pair en un país de blancs o negres, de tot o res. I encara més difícil quan, per formar govern no n’hi ha prou amb aplegar els partits del mateix bloc –dreta o esquerra– i cal recórrer al suport dels partits nacionalistes catalans, bascos i gallecs, la majoria d’ells clarament independentistes.
En aquests darrers anys la suma dels partits nacionalistes catalans i bascos s’ha situat entorn dels 25 diputats, llevat de les eleccions del 10-N de 2019, que va arribar als 32, gràcies sobretot a la forta pujada d’ERC i de Bildu. En les recents eleccions del 23-J, s’ha tornat a la normalitat dels 25, tot i que Bildu ha seguit pujant i, per primera vegada, ha superat el PNB. ERC, que en les eleccions de 2015 havia superat CiU per primera vegada, ara veu com la pèrdua de 8 dels seus anteriors 15 diputats la situen al mateix nivell que Junts, la marca que s’identifica amb l’espai abans ocupat per CiU, que només queda un diputat per sota del seu major registre des de l’inici del procés independentista. És evident que l’abstenció d’una part important de les bases independentistes, xifrada en uns 700.000 vots respecte de les eleccions del 10-N de 2019, ha castigat sobretot ERC, però no només.
Dues repeticions no són suficients per extreure’n conclusions fiables, però n’hi ha tres de significatives:
1. El partit guanyador repeteix victòria
2. Es redueix la diferència de diputats entre blocs (dreta i esquerra)
3. El tercer bloc esdevé encara més decisiu
Si aquesta tendència es manté, amb els resultats del 23-J a la mà, la repetició d’eleccions no hauria de fer por ni al PSOE ni als partits del tercer bloc, però hi ha dues circumstàncies que poden modificar aquesta tendència. Per una banda, l’explotació per part de la dreta de les “concessions” fetes pel PSOE als independentistes catalans i, per l’altra, el més que possible augment del nombre de diputats dels independentistes catalans precisament gràcies a les reparacions mínimes arrencades al PSOE a canvi de votar la seva candidata a presidir la mesa del Congrés. Aquest possible augment de diputats independentistes aniria en detriment dels resultats del PSOE a Catalunya, cosa que encara donaria més poder de negociació als partits independentistes, molt probablement liderats per Junts gràcies a la seva més que demostrada capacitat de negociar en aquestes circumstàncies.
Ateses aquestes circumstàncies, el PSOE és el més interessat a no anar a la repetició d’eleccions i, en canvi, Junts és la formació més interessada a repetir-les. I tot està en les seves mans... perquè sembla altament difícil que PP i PSOE es tornin el favor que es van fer després de la primera repetició, abstenint-se un en benefici de l’altre (però que pot passar després de la repetició).
Estem, doncs, davant d’una nova gran oportunitat i, molt probablement, l’última en molts de temps. Ara més que mai toca tenir sentit d’estat i renunciar al benefici propi a favor del projecte nacional. Tot i que, ara per ara, veig Junts molt més disposada a fer-ho, tampoc es pot descartar que sigui ERC qui faci la proposta, encara que sigui per salvar els mobles i evitar una nova davallada.
I la proposta no pot ser altra que una que deixi ben clar que entrem en una etapa de confrontació democràtica entre un estat emergent i un d’incapaç de reformular-se per ser un estat realment plurinacional, amb totes les conseqüències... que són moltes!
Llibertat, Amnistia i...?
Jordi Cabré
El Nacional
2 setembre 2023
L“Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!”, es clamava a les manifestacions del febrer del 1976 a Barcelona, iniciades per l’Assemblea de Catalunya i amb les consegüents càrregues policials. El lema també encapçalaria la manifestació de l’11 de setembre del 1977, la del milió. La resposta de l’Estat fou treure un Decret de juliol del 76 que indultava delictes i faltes “d'intencionalitat política i opinió que no haguessin posat en perill la vida de ningú”, així com una posterior Llei del 77 que incloïa una amnistia total per a “tots els fets i delictes d'intencionalitat política” ocorreguts entre el 18 de juliol del 1936 i el 15 de desembre del 1976. És a dir, que incloïa crims contra la humanitat comesos durant la dictadura. Aquest escàndol va continuar fins al 2009, quan el Comitè de Drets Humans encara va demanar a Espanya que considerés la derogació d’aquesta llei, i l’Estat va respondre, més o menys, que és que ara no li anava bé derogar res.
Bé, i va respondre una altra cosa: que la Llei d'Amnistia va ser una demanda de tota l’oposició al franquisme i que va contribuir a la transició a la democràcia. Aquesta és la clau, penso: una amnistia ara constata dos factors fonamentals a considerar. El primer, que a Espanya encara s’empresona gent per motius polítics i que, per tant, no ha canviat gran cosa des del 1976, en termes de vulnerar els drets humans quan la gent es mobilitza amb capacitat per a fer trontollar l’estabilitat del règim. Convé no oblidar mai aquest primer element: Espanya ha fracassat com a projecte. I el segon, que tota amnistia general, que pot contenir elements considerats injustos per molta gent a banda i banda, pot trobar un cert element de justificació si va acompanyada d’un veritable canvi de règim. No s’hi hauria valgut, l’any 76, fer una amnistia general i no obtenir també la llibertat i l’Estatut d’Autonomia. No hauria tingut cap sentit, ni jurídic ni polític. Per això convé preguntar-se avui: quines són les reivindicacions de “llibertat” i d’“Estatut d’Autonomia” equivalents l’any 2023?
És per això que cal un reconeixement de l’autodeterminació. Cal el reconeixement de l’1 d’octubre i/o el reconeixement del dret a marxar, establint els mecanismes necessaris per fer-ho, és a dir, blindant la sobirania de Catalunya. La “pau” del 1976 va durar 40 anys, però la que es pretén construir ara, el “nou ordre”, no pot ignorar el que va succeir l’1 d’octubre, ni en les manifestacions anteriors, ni l’aplicació del 155, ni
l’empresonament i exili de tot un govern, ni la persecució a tanta altra gent. No ho pot ignorar, i molt menys si es pretén (diuen) incloure policies i jutges en una suposada amnistia. Per tant, el debat ja no pot versar ni sobre autonomia, ni sobre l’increment de l’autogovern, ni sobre el reconeixement de cap “nació cultural” (que em temo que és cap a on el PSOE ens vol encaminar). No: tothom ha de saber que no hi haurà “pau”, o començament de resolució del tema, si no es reconeix la sobirania de Catalunya per poder quedar-se o per marxar. Una altra cosa és que se li ofereixin diverses condicions per preferir quedar-se, de moment, en un últim intent de reformar l’Estat cap a una veritable corona (o república) de pobles amb un ampli autogovern. És a dir, una altra cosa és que ens proposin esdevenir una mena d'Euskadi, amb un fort blindatge competencial i de finançament, i que de moment ens estigui bé. Avanço que a mi això només em podria servir si pogués comptar amb un DNI i passaport català, però no veig Espanya capaç ni tan sols d’entendre aquest concepte (que és la clau de tot estat “plurinacional”). Per tant, hi torno: res que no sigui deixar ben clara la porta de sortida ni ens servirà als votants, ni servirà a Catalunya, ni tampoc en el fons haurà servit de res a Espanya. Això, si pensem a llarg termini.
Pensant a curt, és a dir, sobre on som: doncs que no s’està negociant res, sinó mirant si es pot començar a negociar alguna cosa. És a dir, encara som a Saint-Martin-Le-Beau. Tarradellas no va voler tornar fins que no li garantissin el restabliment de la Generalitat, que es va produir fins i tot abans de l’aprovació de la Constitució espanyola. Puigdemont ha de rumiar quina és la seva condició, pensant en un reconeixement de la sobirania de Catalunya previ a qualsevol hipotètic canvi de règim espanyol. I avisar del següent: aquesta sobirania, amb el consentiment d’Espanya o sense, s’acabarà exercint igualment. No tenim cap problema en tornar-ho a demostrar.-ho millor.
o altres amb una part del tercer bloc, sovint ha permès tenir el suport parlamentari suficient per formar govern.
5. La força parlamentària del tercer bloc mai serà suficient per modificar la posició dels dos grans partits del règim del 78.
6. Amb l’aparició de l’independentisme català, el mapa polític espanyol s’ha mogut més del que ho havia fet en els trenta anys anteriors. PP i PSOE han hagut de compartir espai amb altres forces i els nacionalistes perifèrics s’han convertit, sovint, en decisoris per formar govern.
7. Les dues principals forces independentistes catalanes han centrat la seva lluita en ser hegemòniques dins el moviment.
Si mantenim la voluntat de seguir construint la nació catalana com l’únic camí possible per garantir la supervivència dels trets característics del nostre poble, per viure amb dignitat i amb el nivell de benestar social que ens mereixem pel nostre esforç, només queden dos camins:
a) Deixar-ho córrer o, el que és el mateix, seguir participant en el marc constitucional vigent i tornar a posar la independència com un objectiu de futur, ara per ara inabastable.
b) Crear les condicions adequades per canviar les regles de joc, debilitant al màxim el marc constitucional vigent.
Ambdues visions representen interpretacions oposades a l’hora de llegir la mateixa realitat. La primera seria pròpia de mentalitats conservadores –de dretes o d’esquerra, segons la vella manera de classificar-nos políticament–. La segona ho seria de mentalitats progressistes o amb voluntat transformadora (tampoc es poc associar exclusivament a les velles dretes o esquerres).
Si d’una mateixa realitat es pot arribar a dues interpretacions oposades, temo que és un error pretendre parlar de principi de realitat. Canviem de xip mental d’una vegada i entrem, definitivament, en el segle XXI i a la política que ens cal per transformar una realitat que ens porta, directament, a la submissió personal i nacional.
El principi de realitat
Per Pere Pugès
PuntAvui
27 d'agost de 2023
Es pot parlar del principi de realitat, en política? I si ho fem, estem parlant d’un principi ètic, moral, jurídic, o exactament de què parlem?
Per mi, que vull seguir creient que la política sense ètica deixa de ser política per passar a ser un instrument d’un grup o d’un individu que busca el propi benefici, voldria creure que el principi de realitat és, en primer lloc, un principi ètic, una regla de caràcter universal que serveix com a paràmetre per orientar la conducta dels éssers humans. Però hi ha una única manera de llegir i interpretar la realitat?
Saber llegir la realitat i, sobretot, interpretar-la adequadament, és bàsic. I ho és en política i en qualsevol activitat humana que busqui el benefici, personal o col·lectiu, material o espiritual. El principi de realitat, aplicat a la política, és un fet recent. En general, s’aplica en psicologia en oposició al principi de plaer. Sense entrar-hi en profunditat, ambdós principis busquen la satisfacció de l’individu, de forma més immediata o de forma més duradora, més estable, encara que sigui una satisfacció ajornada.
Quan érem joves i –erròniament– ens preníem el marxisme com una espècie de catecisme, vàrem aprendre que calia fer una acurada anàlisi de la realitat per bastir una estratègia política que tingués possibilitat de reeixir. Potser ara, alguns han manllevat el principi de realitat de la psicoanàlisi i l’apliquen a la política. Al capdavall, tant és com li vulguem dir a la cosa, el que cal és que sapiguem interpretar la realitat de la que partim si la volem transformar. En aquest punt, és necessari que introduïm un altre concepte bàsic: la correlació de forces, entre els que defensen un canvi i els que s’hi oposen. Forma part de l’anàlisi de la realitat (que no del principi).
Intentem, ara, fer una descripció sintètica dels principals elements que conformen la realitat –objectiva– en el conflicte entre Catalunya i Espanya:
1. El règim del 78 ha demostrat, ja fa temps, que no és el marc adequat per seguir avançant en la construcció nacional de Catalunya.
2. Des de fa més de 40 anys, els dos grans valedors del règim s’alternen en el govern i són les corretges de transmissió dels poders de l’Estat.
3. El camí de la modificació de la Constitució per incloure el dret d’autodeterminació és inviable. Necessita l’acord entre el PP i el PSOE.
4. Durant els 45 anys de vida d’aquest règim, s’han configurat tres blocs estables: dreta, esquerra i “nacionalistes perifèrics”. L’acord d’uns
Sentit d’estat
Pere Pugès
PuntAvui
13 d'agost 2023
Ja són més de deu anys de procés independentista i el sentit d’estat ha aparegut en comptades ocasions. Sembla el menys comú dels sentits entre la classe política, com el sentit comú és el menys comú dels sentits entre la majoria de la gent.
Després dels resultats electorals del 23-J, els partits independentistes tenen una gran oportunitat per ressituar-se en la posició que mai haurien hagut d’abandonar. No vam arribar a l’1-O per deixar-ho estar o per només pressionar l’Estat espanyol ni per refer el discurs presentant-ho com un pas necessari en una llarga lluita per l’alliberament nacional. Les oportunitats cal saber aprofitar-les. L’estratègia independentista passava per crear les condicions adequades per desbordar l’Estat espanyol i fer-ho de la manera més ràpida possible. Això ens va portar al 9-N (2014) com a pas previ i imprescindible per celebrar unes eleccions plebiscitàries tres mesos després i rematar la jugada, sense deixar temps a l’enemic per situar-se adequadament en el camp de batalla. El president Mas va tenir sentit d’estat. El president d’Esquerra, no. El sentit comú havia de portar-nos a fer costat a la persona que havia sabut interpretar la transcendència del moment i, en canvi, va ser defenestrat sense contemplacions.
Després vam entrar en temps de pròrroga. Va aparèixer en escena un quasi desconegut en l’escena política catalana i, almenys de portes enfora, tot semblava anar com una seda fins que el nou president va començar a guanyar confiança en si mateix i popularitat entre les bases del moviment. Va saber protegir-se dels dimonis interiors i va encarregar la responsabilitat d’organitzar l’1-O precisament a qui més havia fet per fer caure el president Mas. La celebració del referèndum va ser un èxit, ateses les circumstàncies prèvies i la violència d’estat del mateix dia. Mentre una part de l’estat major del procés defensava, el migdia del mateix dia 1-O, que ja es podia desconvocar el referèndum perquè l’objectiu ja s’havia acomplert, una altra part –amb el president Puigdemont al capdavant– defensava que calia arribar fins al final. Per als primers, l’objectiu era pressionar l’Estat espanyol i amb les càrregues policials i les reaccions internacionals que s’estaven produint ja n’hi havia prou. Uns i altres, però, sabien que no estaven preparats per arribar fins al final, especialment si –com estava passant– l’Estat espanyol emprava la força per impedir-ho. Era una lluita desigual entre els qui tenien sentit d’estat, posant la seva imatge
internacional en perill però mantenint el seu poder sobre Catalunya, i els qui –sense sentit d’estat– només havien pensat en la negociació com a única via de sortida.
Arriben les eleccions espanyoles del 2019 i mentre que a uns només se’ls acut continuar negociant en una taula de diàleg que, quatre anys després, només ha portat a l’indult dels presos polítics d’alt nivell, els altres maldaven per recompondre un partit estructurat en tendències però amb importants desavinences sobre l’estratègia a seguir per fer valer l’1-O. I així hem arribat a les eleccions del 23-J i a la possible repetició d’eleccions, un escenari que, des del 2015, s’ha produït dues vegades.
La tercera serà la bona? ERC ha mantingut, en la línia impulsada per Otegi, la seva intenció de donar suport al líder del PSOE. No han sabut gestionar el tempo. De retruc, Junts s’ha trobat amb tots els trumfos a la seva mà.
Tenir sentit d’estat, en aquesta situació, vol dir molt més que posar un preu alt al PSOE per ajudar a investir president el seu candidat. El màxim interès del moviment independentista no pot ser cap altre que debilitar l’estat opressor i posar el règim del 78 contra les cordes. L’amnistia, la petició de disculpes al poble català pel comportament de les forces repressives l’1-O i el reconeixement del dret d’autodeterminació són un preu just. Massa alt per als defensors del règim, segur, però mínim per al moviment independentista.
Tot això portarà, sens dubte, a la repetició d’eleccions, una i potser més vegades. Acabarà portant, per sentit d’estat, a un pacte PSOE-PP i a la reforma de la llei electoral per impedir que els nacionalistes bascos i catalans puguin tenir el pes que tenen ara. No ho dubtem i preparem-nos per a aquest nou escenari de conflicte obert entre Espanya, Euskadi i Catalunya. Un escenari que ha de portar el règim del 78 a començar el compte enrere per implosionar. Un nou escenari que revifarà el moviment independentista i ha de facilitar que ERC estigui al costat bo de la història. Serà la nova gran oportunitat que, aquesta vegada sí, haurem de saber aprofitar.
¿Y si el problema fuera Madrid?
Per Iñaki Anasagasti
sin permiso
29 de maig de 2023
¿Y si el problema no fuera ni Catalunya ni España? ¿Y si el problema fuera Madrid? No Madrid como ciudad, ni como conjunto. Madrid como lugar donde una pequeña élite improductiva siente peligrar sus privilegios. La casa real, el corpus político, la ingente cantidad de funcionarios de alto rango, la cúpula militar, los miembros de los consejos asesores de las mayores compañías del país, la plana mayor de la judicatura superior, conferencias episcopales, cortesanos mediadores e intermediarios con el poder, etc, etc, etc.
Es una masa poblacional que no produce absolutamente nada, pero en cambio precisa de unos recursos enormes. Ese grupo, que es reducido comparativamente, acumula una gran cantidad de poder y de capital. Antaño, para sufragar los gastos de esa aristocracia indolente existían los diezmos, hoy los impuestos.
Porque la primera necesidad de ese grupo es su propia subsistencia. Esa élite es la que ha vivido y vive en una realidad paralela, donde las crisis son poco menos que fenómenos meteorológicos y donde Madrid es principio y fin de aquello que ellos entienden como España. Infraestructuras radiales, sobre estructuras alrededor de la capital que deben ser rescatadas, ejes del Atlántico o del Mediterráneo que deben pasar por Atocha, son muestras de lo que digo. No conciben un modelo territorial que no rodee la Puerta del Sol, pero además han sido incapaces de generar un proyecto de Estado que aglutine a lo que ellos llaman la periferia que cada vez más, es aquello más allá de la M-30.
El único objetivo común que han sido capaces de enhebrar es el odio hacía lo que ellos llaman los nacionalismos periféricos. Eso si que lo han ejercido con maestría. La excusa ha sido que quieren romper España pero en realidad es el miedo a su propia subsistencia. Para un habitante de buena parte del país es más dañino el mantenimiento de esas estructuras improductivas que la posibilidad de que el estado se fragmente.
Peroeso se ha ocultado de forma brillante. En realidad hay capas sociales de esas periferias que han colaborado profusamente con esa
élite, para conseguir su parte del pastel. Buena parte de la actual parálisis del procès de debe a que está en manos de esas élites locales colaboracionistas con el núcleo improductivo de la aristocracia (por llamarla de alguna forma).
Llevo tiempo pensando que si conseguimos desarticular ese palco del Bernabeu, con sus sucedáneos locales, seremos capaces de articular un espacio habitable. Si no es así, la única opción es huir. Cuando se habla de federalismo, que ha sido mi opción durante muchos años, se ignora esa realidad. Sin el desmantelamiento de la élite improductiva alrededor de la villa y corte, no es posible un cambio de modelo territorial. Y creo que incluso para los indepes debería ser una lucha prioritaria. La izquierda estatal debería darse cuenta que con la lacra de todos esos vividores, es IMPOSIBLE, cualquier avance.
Hoy por hoy, me parece que una buena herramienta de producir ese cambio y de expulsar a esa élite extractiva que vive del resto, es el proceso de independencia, no por ninguna cuestión identitaria simplemente porque España, con su actual modelo de epicentro único, no sobrevive sin Catalunya, de ahí su resistencia.
Si el 20% del PIB estatal desaparece Espanya tendrá que cambiar de modelo de gestión, si o si. Eso sin olvidar que no podemos dejar el proceso en manos de los colaboracionistas que siempre han sido lacayos advenedizos de ese núcleo.
Creo que España estará más cerca del federalismo con un cisma independentista que sin él. Pero si alguien me convence de que hay un proyecto para acabar con esa élite extractiva, improductiva e hipercentralista, me alisto ya mismo.
Que no torni el victimisme!
Salvador Cardús
Ara
23 abril 2023
L’independentisme, a finals del 2006 i sobretot els anys següents, va abandonar la fase reactiva –la del “cap agressió sense resposta”– i en va encetar una d’afirmativa, la del “tenim dret a decidir”. Això explica què el va portar a un creixement tan ràpid com inesperat, fins al 2017. Col·lectivament, es va anar substituint allò de “ja m’agradaria, però és impossible” per sentències inspiradores, com aquella de Ghandi: “Primer t’ignoren, després s’enriuen, després et combaten i llavors guanyes”. I, a poc a poc, es va abandonar el victimisme que durant anys havia abocat a la resignació, i es va anar guanyant una autoconfiança que transmetia esperit de victòria.
Tot això es va malbaratar la malaguanyada tardor de 2017, just quan la combinació d’una heroica voluntat política i una brutal repressió ens havien donat una força incalculable que havia espantat el mateix estat espanyol i ens havia fet visibles al món. Tota la repressió que ha vingut després és proporcional a la por que va tenir l’Estat de perdre la batalla, i al propòsit que no tornés a passar mai més. Va ser el temor a una intervenció militar amb sang i la incomprensible manca de resistència al tancament del Parlament i del Govern, juntament amb l’acceptació resignada d’una convocatòria d’eleccions feta a mida de l’adversari, el que explica la posterior derrota.
Pot ser que hi hagi qui trobi que l’entusiasme amb què es van viure –que jo vaig viure– aquells anys i que ens van portar a tenir i escampar l’esperança en un objectiu que finalment no es va complir, responia a una voluntat d’engany conscient, de faltar a la veritat. Si això li serveix per emmascarar la naturalesa autoritària de la força que va fer fracassar aquella pulsió radicalment democràtica i per justificar el clima de repressió posterior, ja s’ho farà. L’autoengany és un mecanisme molt útil per tranquil·litzar consciències.
Cal confiar que una renovació a fons dels lideratges, quan sigui que es produeixi, acabarà amb els ressentiments i els ajustaments de comptes que ara fan tan agre el debat polític
Tanmateix, més enllà de l’habitual autoflagel·lació i el llepar-se les ferides, ara sense tanta pressa perquè no hi ha res a l’horitzó que la justifiqui, el que cal és pensar com es pot sortir
d’aquest temps de guaret en què ens han –i ens hem– embardissat. I, molt particularment, cal imaginar com se’n pot sortir per no tornar a caure en aquelles lògiques reactives que, en lloc de convidar la gent a afegir-s’hi, fan que en fugin. La gràcia de la Via Catalana va ser que no sabíem qui teníem al costat. En canvi, ara, a les darreres mobilitzacions independentistes, ja tornes a conèixer o tenir vist tothom.
Tampoc no seria intel·ligent imaginar que tornar a la consciència de víctima agredida –per la repressió, per l’espoli fiscal, pel genocidi lingüístic...– servirà per tornar a mobilitzar un independentisme ara abocat a una profunda crisi, no pas de convicció sobre el que voldria, sinó de confiança en la seva pròpia capacitat per aconseguir-ho. Ara vivim una etapa gandhiana, però en direcció contrària: ens han combatut, ara s’enriuen i finalment ens ignoraran.
S’ha de fer possible, doncs, la consciència de l’abús polític sense alimentar un victimisme que, en lloc d’empènyer, descoratja. Denunciar l’Estat sense caure en un antiespanyolisme que ja sabem que provoca tants recels entre catalans. Cal confiar que una renovació a fons dels lideratges, quan sigui que es produeixi, acabarà amb els ressentiments i els ajustaments de comptes que ara fan tan agre el debat polític.
Jo crec que tot això és possible. Però també penso que no es tornarà a activar per generació espontània, com va passar a partir de la tardor de 2006. Primer, perquè la desfeta de l’independentisme encara no ha tocat fons. Segon, perquè l’estat espanyol ara ja està molt més alerta a qualsevol senyal de reviscolada. I tercer, perquè no hi ha gaires indicis que l’independentisme s’estigui fent les preguntes que toquen. Ho tornarem a fer, però ara caldrà preparar-ho millor.
Un 'reset' per a l'independentisme Per Ferran Requejo
Ara
7 abril 2023
Sembla clar que el moviment independentista de Catalunya necessita un canvi efectiu, un reset, de la seva estratègia, organització, aliances i lideratges, per tal que recuperi el seu protagonisme, projecte i força. Quan l’acció dins de l’Estat per rebre reconeixement nacional i un autogovern digne s’ha revelat inútil de forma reiterada, els escenaris fonamentals són Europa i l’interior del país.
El component europeu. El moviment independentista de Catalunya està col·laborant a construir Europa. Es tracta del primer cas d’un secessionisme pacífic sobre el qual s’han de pronunciar els tribunals de la Unió Europea (UE). Plantejar casos judicials relacionats amb un procés de secessió en un estat membre de la UE no té precedents als tribunals europeus. El cas escocès de l’any 2014 (referèndum de secessió), quan el Regne Unit era membre de la Unió, no va arribar a les institucions europees perquè va ser tractat de manera civilitzada i democràtica dins de les institucions de l’estat.
De fet, són els tribunals de la UE (TJUE) i d’alguns estats europeus els que estan tractant el cas de Catalunya des de criteris liberal-democràtics més actualitzats. Ho estan fent molt més que la Comissió, el Consell o el Parlament Europeu. En termes d’evolució de la qualitat democràtica, el poder judicial europeu va clarament per davant dels poders executiu i legislatiu (i a una distància sideral de la cúpula judicial espanyola).
El tema de fons avança, naturalment, amb la parsimònia jurídica de les resolucions cas per cas. El tribunal de Luxemburg es va pronunciant sobre les vulneracions de l’estat de dret en un membre de la Unió on una minoria nacional qüestiona, per mitjans pacífics, la unitat territorial d’un estat que vulnera drets i llibertats de ciutadans europeus (un recull d'una part, però informatiu d’aquestes vulneracions, a Estatdedret.cat). Un estat que incompleix sistemàticament el requisit d’imparcialitat dels tribunals. En aquest sentit, resulten també molt rellevants els informes i posicionaments del Consell d’Europa, del Tribunal Europeu de Drets Humans i dels tribunals d’alguns estats (Alemanya/Schleswig-Holstein, Bèlgica, Regne Unit / Escòcia) sobre les deficiències liberal-democràtiques de l’estat espanyol. Es tracta de posicionaments que han estat l’element clau per a la reforma del Codi Penal espanyol i la supressió del delicte de sedició.
Cal forçar el pronunciament del tribunals europeus i tornar a la lògica del moviment independentista estructurat inicialment des de la ciutadania i l’àmbit civil
Sense el Procés de Catalunya, no s’hauria produït cap d’aquests pronunciaments i reformes legals. Aquest és, de moment, el llegat polític i jurídic més important dels fets d’octubre del 2017. Les decisions del TJUE tenen i tindran efectes per la legitimitat i la legalitat tant del moviment secessionista català com
de la mateixa Unió Europea, una organització política en constant construcció.
El component de país. Cal que Catalunya recuperi l’autoestima vinculada a tres orgulls avui ferits: l’orgull de país, l’orgull de govern i l’orgull del moviment per la independència. Cal recordar que l’èxit dels primers anys del Procés va partir d’iniciatives ciutadanes i de la societat civil organitzada, més que de les institucions i partits. Va ser un moviment que es va gestar en les mobilitzacions dels primers anys del segle XXI (infraestructures, dret a decidir) i que es va accelerar amb la laminació de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional (2010). En una primera fase va ser un moviment bottom-up. Fins i tot partits independentistes veien amb recel un moviment que no controlaven i que maldaven per dirigir, sense èxit. Posteriorment, el protagonisme es va cedir als partits, cosa que els va provocar importants canvis interns. Les coses es van anar fent raonablement bé en termes d’eficiència política fins al referèndum de l’any 2017.
En el moment actual, caldria recuperar la lògica bottom-up del moviment independentista. El seu punt més fort segueix estant en la ciutadania. Per fer-ho cal girar-se cap al sòlid associacionisme de què disposa el país (col·legis professionals, entitats de recerca, organitzacions empresarials i sindicals, tercer sector, entitats feministes, ateneus, àmbits esportius i de lleure...), així com cap a la transversalitat i acció conjunta de les organitzacions civils. En canvi, crec que seria un greu error que algunes d’aquestes últimes volguessin fer el paper institucional dels partits (eleccions, etc.). No és aquesta la seva funció ni és allò per què estan concebudes i ben preparades. Els partits són una part necessària, però no són el tot, ni necessàriament la part més decisiva.
L’estat espanyol mostra cada dia la seva inadequació com a marc polític pel progrés socioeconòmic, polític i cultural de la ciutadania de Catalunya. Forçar el pronunciament dels tribunals europeus –factor d’una construcció europea més federal que intergovernamental– i tornar a la lògica del moviment independentista pensat i estructurat inicialment des de la ciutadania i l’àmbit civil crec que constitueixen dos components principals per a la reemergència exitosa de l’independentisme a Catalunya.
El més important és el país, els seus ciutadans i el seu futur. Les properes generacions esperen.
Sobre conferències nacionals
Per MIQUEL SELLARÉS I PERE PUGÈS
El PuntAvui
24 març 2023
Els dies 11 i 12 d’aquest mes es va celebrar la Conferència Nacional del Moviment civil independentista, convocada i organitzada per l’ANC. El seu desenvolupament, les primeres conclusions presentades en l’acte de cloenda i, sobretot, la proposta de continuïtat amb la futura convocatòria del Pacte Nacional del Moviment civil independentista, ha ajudat a clarificar el panorama i esvair la confusió que s’havia creat el passat 1 d’octubre, amb la convocatòria simultània de dues conferències nacionals, una per part de la presidenta de l’ANC, que va agafar per sorpresa el Secretariat Nacional de la mateixa ANC i l’altra per part de l’MxI, el mateix Moviment per la Independència que ja havia convocat la primera Conferència Nacional per l’Estat propi, celebrada el 30 d’abril de 2011 i a partir de la qual va néixer la pròpia ANC i es va fer públic el primer Full de ruta del moviment, que va convertir-se en el guió seguit fins el 9N de 2014.
Estem en una situació molt diferent a la de 12 anys enrere. Hem passat d’un suport que no arribava al 15% de l’electorat a situar-se entorn del 50% en les eleccions autonòmiques celebrades a partir del 2015. Hem passat d’una etapa amb una dinàmica positiva a una de depressiva, motivada sobretot pels errors i enfrontaments interns dels principals actors del procés independentista. Des que la societat civil, l’autèntica protagonista del procés, va cedir el protagonisme als partits perquè calia que les institucions del país fessin la seva feina, el procés va quedar interromput sobtadament, però no totes les culpes són dels partits. Diguem-ho clar. Algun dia haurem de parlar del que havia de fer l’ANC des de la mateixa nit del 27-O i no ho va fer. Una renúncia que està en la base dels problemes que l’estan portant a la progressiva pèrdua del lideratge que havia tingut.
En aquests 12 anys, el mapa polític català ha canviat radicalment i la societat catalana encara més, però alguns dels mals que ens afectaven es mantenen ben vius. El fraccionament i l’enfrontament al si del moviment, en els fronts polític i social, estan portant-nos cap al desprestigi i, per extensió, cap a una situació totalment contrària a la que hem viscut des del 2009 fins al 2017, en la que l’independentisme era vist com la proposta positiva, guanyadora, que ho arrossegava tot i permetia dibuixar un futur esperançador. L’estratègia de l’Estat espanyol no és aliena a aquest canvi, més aviat al contrari, però la seva reacció era més que previsible.
Tot plegat ens porta a fer un replantejament estratègic en profunditat. I no el pot fer només una part del moviment ni es pot fer de dalt a baix. Estem en una situació, en què l’hegemonia política necessària només es construirà des de l’hegemonia social i una i l’altra precisen de grans acords entre els principals actors en els dos camps. Les experiències viscudes des que el procés d’independència es va posar en marxa són el resultat d’experiències
anteriors molt semblants i, probablement, formen part del nostre ADN col·lectiu. Les lliçons que en podem extreure les podem resumir en cinc punts:1. Només hi ha unitat estratègica i un programa o full de ruta comú quan la pressió de baix a dalt, de la base a les cúpules de partits i entitats, és tan forta que ningú s’atreveix a anar a contracorrent.
2. Els acords per dalt només s’han produït com a fruit d’aquesta pressió i, en general, han estat acords de mínims que, en la pràctica, han rebaixat les propostes sorgides des de la base del moviment.
3. La repressió de l’Estat espanyol, la que hi ha hagut i la que vindrà, ha pres i prendrà formes molt diverses i només la mobilització permanent i la capacitat de resistència poden fer-hi front i convertir-la en una arma llancívola contra el repressor.
4. La independència nacional és una lluita per l’alliberament social i personal, que només es produirà si el conjunt de la ciutadania l’assumeix com l’única via possible per al seu progrés col·lectiu i personal.
5. Aquest procés d’alliberament és una autèntica revolució que té com a objectiu capgirar el poder establert i democratitzar-lo realment. Com a tal, necessita un moviment social organitzat del que en surtin tots els instruments necessaris per aconseguir la instauració de la República Catalana, la punta de llança dels canvis que s’han de produir a escala global.
Han passat quasi 12 anys des d’aquella Conferència que va fer d’aglutinador de tot el moviment independentista i de catalitzador per fer-hi confluir bona part del nacionalisme històric i del sobiranisme acabat de néixer com a tal. Malauradament, l’ANC ja no és aquella entitat capaç de pressionar de baix a dalt i canalitzar la força de la gent. Cal abandonar el triomfalisme que desprenen els comunicats de l’entitat i posar en marxa un procés d’autocrítica capaç d’arribar a les assembles de base, les que encara estan actives i les moltes que ja no ho estan. Potser el Pacte Nacional que l’ANC proposa sigui l’instrument per refer la mínima unitat d’acció amb Òmnium i altres organitzacions de la societat civil, però per donar el tret de sortida de la segona etapa del procés d’independència cal que aquest gran acord també abraci els partits i el Consell de la República. És per això que ara toca activar la fase decisiva de la segona Conferència Nacional per l’Estat propi, on la gent, la gent independentista, interpel·lem totes les organitzacions polítiques i socials del nostre país de dins i de fora, i tornem a marcar el camí a seguir.
La cruïlla de l’ANC
Per MIQUEL SELLARÉS I PERE PUGÈS
El PuntAvui
10 març 2023
Aquest cap de setmana, l’ANC enfronta una situació que pot ser transcendental per al seu futur. Dos dies abans de començar la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista només en coneixem la data, lloc, els títols de les ponències i, des de fa pocs dies, el nom dels ponents. Tot sembla indicar que es tractarà d’unes sessions de treball centrades en definir l’estratègia del moviment civil i no tant en el replantejament del paper de l’entitat en aquesta segona etapa del procés i en la reconfiguració de la seva estructura organitzativa. La crisi interna viscuda des de pocs mesos després de la constitució de l’actual Secretariat Nacional faria aconsellable que abans de llençar-se a estructurar el conjunt del moviment civil, l’ANC faci un balanç rigorós de quina és la seva força i estat d’ànim reals i, sobretot, recuperi el debat intern com a eina de revitalització de la pròpia organització.
Sembla que el contingut de les ponències serà conegut pels assistents en la sessió matinal dedicada a les entitats inscrites. La proposta de treball és que l’endemà ja es puguin fer públiques les conclusions que permetin posar en marxa un gran Pacte del Moviment Civil independentista. Tal com s’ha plantejat, aquesta no sembla la millor manera de començar una Conferència amb aquestes pretensions. Pot ser vista com una fugida endavant per tapar les pròpies debilitats i, en tot cas, per dinamitzar la vida interna de dalt a baix, just a l’inrevés del que hauria de fer una organització assembleària.
L’objectiu d’aquesta Conferència és lloable i necessari, però tal com estan les coses, el sol fet que estigui organitzada únicament per una de les entitats del moviment civil, que es parteixi del supòsit que el conjunt del moviment independentista només es posarà en marxa per la pressió del braç civil i que aquesta pressió s’ha de portar al límit entrant, si cal, en confrontació amb el braç polític i en el terreny electoral, pot ser una jugada mestra o pot portar l’ANC cap al desastre absolut.
El moviment independentista va prendre volada, ara fa més de dotze anys, per l’impuls del braç civil però no ho va fer ni al marge del braç polític ni per enfrontar-s’hi. De forma ben gràfica, la manifestació de l’11-S del 2012 va mostrar-nos unes primeres files, darrera la pancarta, farcida de representants polítics i de les principals entitats del país. Darrera, hi havia més d’un milió de persones empenyent, però també vigilant que ningú dels de davant girés cua. I això va passar fins al 27-O de 2017, quan la gent esperava unes instruccions que no van arribar mai. Això justifica la desconfiança, però no l’enfrontament.
Han passat més de 5 anys des de llavors. No hi ha una estratègia comuna. De fet, s’ensumen algunes estratègies parcials i poca cosa més. Calen estratègies complementàries i
compartides. Si cal, i caldrà, convé acordar les divergències i fins on portar els enfrontaments interns en el moviment. Convé despistar l’adversari però mai els companys. Convé recordar que la nostra força és la gent i la nostra gent no és un ramat de xais. La nostra gent té capacitat de raonar, de prendre decisions i, quan cal, de plantar-se davant de decisions errònies. En aquesta lluita, tots som voluntaris i als voluntaris se’ls convenç, se’ls fa còmplices, però quan algú els confon amb un exèrcit de soldats a sou, els voluntaris deixen sol el general i els seus oficials. Sembla que algú encara no ho ha entès.
Fins al 2017, l’ANC era formada per un estol enorme de voluntaris. Algú els va enganyar o els va prendre per peons sense vida pròpia. Avui, i potser des de llavors, l’ANC ha anat abandonant el seu esperit, uns per desànim i altres per un excés de protagonisme de curta volada, fins arribar a un estadi on el Comitè Permanent actua com si fos l’executiva d’un partit, el Secretariat Nacional tendeix a ser el Consell Nacional o el Comitè Central descafeïnat i, en conseqüència, les bases deserten. El cor d’aquesta gent és a l’ANC i compleixen amb els mínims, però es van convertint en espectadores que, al final, només els queda el dret de deixar de pagar pel trist espectacle que se’ls ofereix.
La direcció de l’ANC fa temps que ha decidit mirar cap a un altra banda i enlloc de fer valdre el millor actiu que té, la gent, ha anat muntant un aparell burocratitzat que li permet mantenir viu l’espectacle, però es mostra incapaç de renovar-lo, d’adaptar-lo a les noves exigències. Per aquest camí, s’acaba la funció i caldrà escriure una nova obra i, com a molt, reciclar alguns dels components. Per sort, la gent hi és i vol tornar a ser-ne la protagonista principal.
Tant de bo que la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista –tot i els dèficits organitzatius– sigui molt exitosa i no un espectacle efímer. Tant de bo que aconseguís l’objectiu de constituir un Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència. Tant de bo que els grans canvis que necessita el moviment independentista comencin dins l’ANC, trencant la dinàmica negativa dels darrers anys i tornant a ser l’entitat oberta i aglutinadora de totes les sensibilitats del moviment. Potser diumenge començarem a saber si tot això és possible.
Ahir va ser un dels dies més importants del procés cap a la independència
Per VICENT PARTAL
VilaWeb
31 gener 2023
M’atrevesc a dir que ahir va ser un dels dies més importants del procés independentista de Catalunya. Perquè la decisió feta pública pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea ho capgira tot i obre una via cap a la república independent, impossible de discutir i gairebé impossible de frenar per part d’Espanya.
Això és així perquè la sentència solemnitza de manera implícita que els catalans som “un grup objectivament identificable de persones”, que podem tenir amenaçada la nostra existència per un tractament desigual dins l’estat espanyol. I és basant-se en aquesta definició que el TJUE dóna eines als tribunals europeus per a encarar-se a la persecució de la minoria nacional catalana, fins a l’extrem de definir –en el famós paràgraf 100– la il·legalitat del judici del procés. El castell de cartes organitzat per les autoritats espanyoles ha començat a caure, doncs, i obre una gran oportunitat per a la nostra nació a curt termini.
Ha costat cinc anys llargs que el dòmino arribàs a fer caure aquesta fitxa tan transcendental. Segurament no hi havia cap més camí, ni cap de més curt ni cap de menys complicat i exigent. Ha estat molt llarg i esgotador, però peça a peça avui podem apreciar com el litigi jurídic estratègic davant els tribunals europeus i davant l’ONU ha posat la bastida teòrica que justifica el salt endavant fet pel tribunal. Els juristes i advocats que han treballat incansablement aquests anys han aconseguit finalment de capgirar la truita i ara ja no és Catalunya que ha d’explicar per què vol la independència. Ara és Espanya que ha d’explicar com és que es comporta amb els catalans com es comporta, de manera discriminatòria respecte dels “altres espanyols” i, per tant, inacceptable en el marc europeu on som.
L’advertiment del tribunal és molt precís. Fins ara els tribunals podien oposar-se a la persecució de persones individuals tan sols fonamentant-se en fallides sistèmiques com les que hi ha a Polònia, Hongria i Romania. Però d’avui endavant els tribunals han d’oposar-se també a la persecució d’individus si “un grup objectivament identificable” d’aquests, tot i viure en un estat funcionalment democràtic, no té respectats els seus drets en peu d’igualtat. I una democràcia ètnica, que aquest és el concepte que defineix això que és Espanya, implica
per definició que el comportament de l’estat és diferent no pels fets que s’esdevenen, sinó per la condició nacional, ètnica, de grup, dels individus concernits. I el tribunal, en aquesta sentència històrica, s’ha encarregat d’avisar que això, en el marc democràtic i legal europeu, és completament inacceptable.
Ara la qüestió és mirar un pas més enllà. Com aquest “grup objectivament identificable de persones” pot resoldre el problema de discriminació de què és objecte? Doncs si l’estat no vol cessar de tractar-lo de manera discriminatòria –si l’autodeterminació interna és impossible–, tan sols resta un recurs, que és l’exercici del dret d’autodeterminació externa, concebut com a remei a una situació inacceptable. Que, de tots els arguments per a exercir l’autodeterminació, és el més acceptat per la comunitat internacional, l’ultimum remedium.
Tot això no caurà del cel, evidentment. Cal mobilitzar el país i esdevenir un problema greu per a la Unió Europea, prenent consciència que el camí judicial ja ha assentat unes bases que els polítics no s’atreviran a discutir –car la reverència dels polítics europeus envers les decisions del TJUE és total i absoluta.
El pas següent, per tant, és demostrar, com demana la sentència: “amb elements fiables, precisos i degudament actualitzats”, la discriminació i l’ànim de persecució contra els catalans que impregna l’estat espanyol i les seues actuacions. I, en aquest aspecte, les repetides astracanades judicials de Llarena i Marchena són un suport fabulós, com ho és el cas Pegasus. I, sobretot, inserir aquest combat judicial en el lloc d’on ningú no s’hauria d’haver mogut després del Primer d’Octubre: l’exercici legítim del dret d’autodeterminació que el parlament de Catalunya va fer el 27 d’octubre de 2017, quan proclamà la independència.
© 2022 MXI - ES RESERVEN TOTS ELS DRETS
Necesitamos su consentimiento para cargar las traducciones
Utilizamos un servicio de terceros para traducir el contenido del sitio web que puede recopilar datos sobre su actividad. Por favor revise los detalles en la política de privacidad y acepte el servicio para ver las traducciones.