Començàvem el darrer comunicat dient que estem en l’època de l’acceleració permanent, també en la política. Quan encara queden dies per la constitució dels nous ajuntaments ja hem entrat de ple en la precampanya preelectoral de les generals espanyoles del 23 de juliol. Eleccions que seran importants pel futur del nostre país, tant pel que fa a l’acceleració del procés independentista, com per la forma i virulència de la repressió contra el moviment independentista i els principals elements que conformen la nostra nació, sobretot la llengua i la cultura.

Altra vegada, la primera i gran responsabilitat és dels partits “independentistes”. La situació té algunes semblances amb la de finals del 2017, quan es van convocar les eleccions autonòmiques del 21D. Tornem a estar contra les cordes, però si en aquells moments l’independentisme va concórrer massivament a votar per evitar el mal major que hagués representat la victòria de les forces unionistes, quasi sis anys després hi ha un nombre important de votants independentistes que ja ha decidit no votar als partits que, en el millor dels casos, parlen d’independència com un projecte de futur, sense data ni horitzó.

A les darreres eleccions autonòmiques, l’any 2021, ja hi va haver un primer avís amb una abstenció molt elevada, però com que també va afectar a les forces unionistes, el repartiment d’escons es va mantenir si fa o no fa tal com estava. La gran novetat va ser que, finalment i després de tenir-ho com a primer objectiu des de fa més d’una dècada, l’ERC de Junqueras va superar Junts, i començar el camí per arribar a ser l’hegemònica. Ha hagut de passar el que passat en les municipals, on ha estat impossible amagar que l’independentisme ha castigat els “seus partits” de forma clara i contundent, per encarar el problema de fons, però a cuita-corrents.

La nostra història recent ens ensenya que les coses fetes de pressa porten mals resultats (Junts pel Sí en va ser una primera mostra, de la que encara en patim les conseqüències). Tal com van les coses, tot fa creure que, si hi ha un acord, només serà programàtic...i encara de mínims. Sembla que estem condemnats a seguir enfonsant-nos fins a tocar fons. Si això passa, que ningú s’atreveixi a dir que és culpa dels votants, fora que vulgui accelerar el procés de destrucció del seu propi partit fent el darrer favor al procés d’independència.

Sembla impossible que hi hagi algú que no vegi que, ara més que mai, el conflicte és entre Catalunya i Espanya, entre dos models de societat que cada cop són més antagònics. Per què encara hi ha qui, creient-se un gran capità, vol mantenir-se al timó fins que la nau s’enfonsi. Qui estigui en posició de fer-ho, que acceleri el “motí” i substitueixi un capità que ja comença a estar qüestionat fins i tot per les rates del seu vaixell. El país ho necessita i el vaixell també, si vol seguir servint al país com ho ha fet des de fa molts anys.

Si això no passa, no ens haurà d’estranyar que el 23 de juliol, a la nit, segueixi creixent el partit de l’abstenció. I li podrem dir partit, perquè haurà estat una abstenció molt conscient. Encara som a temps d’evitar-ho i començar a reconstruir el moviment independentista. El camí ja comença a estar dibuixat (www.mxi.cat). Cal començar a caminar.

5 de juny de 2023