La 1a Conferència Nacional per l’Estat propi (30/04/2011) es va celebrar en un clima d’entusiasme popular. Feia 10 dies que, amb la consulta de Barcelona, s’havia tancat el cicle de consultes populars que havia començat el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt. Un cicle de 554 consultes, amb una participació de quasi 900.000 votants i milers de persones voluntàries que havien treballat per aconseguir-ho. La Conferència va fer d’element aglutinant i l’ANC va saber aplegar bona part d’aquella gent entorn d’un Full de ruta engrescador, que dibuixava un relat engrescador i viable. Però no oblidem que el clima polític del país era molt diferent. Malgrat que la manifestació del 10 de juliol de 2010 havia estat un èxit de participació, s’havia convocat per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional que acabava d’esquarterar l’Estatut de 2006, després de les primeres retallades fetes a les Corts espanyoles. Recordem que va ser votat en referèndum i la participació no va arribar al 50%. A les eleccions al Parlament de Catalunya, el 28N del mateix any, la participació no arriba al 60%. El desinterès de la ciutadania per la política arribava a les cotes més altes des del canvi de règim.

En canvi, la 2a Conferència s’està celebrant en un clima popular molt diferent, si bé l’allunyament entre la classe política i la ciutadania està arribat a nivells molt semblants als d’aquella època, especialment en el camp independentista. Entre la gent, a la base del moviment, l’acumulació d’energia negativa sembla que està arribant al màxim nivell assolit fins ara, però quina serà la manera de convertir-la en positiva i canalitzar-la adequadament?

Farts de demanar la unitat imprescindible per tenir la força necessària per tornar a creure possible l’objectiu de la independència, hem de tornar a mirar enrere per adonar-nos que la unitat estratègica de les forces polítiques independentistes només va arribar per “desbordament i arrossegament”. La 1a Conferència va agafar a tothom amb el peu canviat i mirant a la lluna de València. La proposta de Full de ruta i, sobretot, la gran força que va agafar l’ANC a partir de l’assemblea fundacional i, sobretot, de la manifestació de l’11S de 2012, va situar la independència en el centre del debat polític i tot, quasi tot, va canviar en ben poc temps.

La 2a Conferència ens està aportant, de moment, un projecte de Full de ruta que comença a ser vist com l’eina necessària per a marcar el rumb de la història, però falta definir i posar en marxa el motor capaç de donar la força necessària al moviment per la independència. Avui, al nostre país, hi ha força projectes que estan construint una part d’allò que farà falta per fer possible el Full de ruta necessari, però no n’hi ha prou. Falta el projecte que aglutini la majoria dels altres i que generi la dinàmica d’acumulació de forces imprescindible per desbordar la situació actual i arrossegar els partits -i les grans entitats- cap a la unitat d’acció que la base reclama i reclama.

Entre tots els projectes recollits en el projecte de Full de ruta (www.mxi.cat) n’hi ha un que està cridat a fer de motor de la majoria dels altres: Impuls d’ILP (Iniciatives legislatives populars). Unes ILP que seguiran el procediment establert pel Parlament de Catalunya, però que més enllà de si l’actual Parlament les debati i aprovi, el seu destí final és que les debati i aprovi la nova Assemblea de Representants del Consell de la República, que ha de sortir de les eleccions previstes a finals d’any. Recollir els centenars de milers de signatures de suport que avalaran les diferents iniciatives (habitatge, salut, llengua, marc institucional,...) que han d’assegurar-nos que estem construint el país que volem i que ho fem amb mecanismes de democràcia participativa, han de donar-nos la força necessària per a tornar a comandar el procés.

17 de juliol de 2023