En aquesta campanya electoral es respira, potser més que en moltes de les anteriors, un aire diferent sobretot en el món independentista. S’estan lliurant dues grans batalles alhora i les dues estan directament relacionades. Per una banda la batalla contra l’abstenció i, per l’altra, la disputa pel primer lloc -en l’espai independentista- entre ERC i Junts. 

Si partim de la base que l’abstenció independentista es fonamenta en el desengany que els partits han generat en un grup més o menys nombrós dels seus votants habituals, precisament per no haver culminat amb èxit el que ara qualifiquem com a primera etapa del procés, sembla evident que per a motivar-los a tornar a votar, aquests partits han d’apujar el seu to i radicalitzar les seves propostes. Fer-ho vol dir que Junts i la CUP -si aconsegueix representació- han de passar de les paraules i dels gestos puntuals a una acció més radical i permanent i que ERC faci un gir de 180º en la seva línia d’actuació, sobretot en relació al PSOE. Llavors tot es reduirà a un problema de credibilitat i de vot de confiança. Per tant, Junts i CUP tenen més possibilitats de rebre suport dels qui, finalment, decideixin votar enlloc d’abstenir-se o de fer un vot testimonial. 

Al capdavall, però, tothom sap que l’única alternativa en la que els partits independentistes -i els altres “perifèrics”- poden tenir el màxim protagonisme és en l’escenari en que PP i VOX, junts, no tinguin majoria absoluta, cosa que voldria dir que la resta, també junts i com ha passat en la legislatura just acabada, podrien tenir majoria suficient per fer president del govern en Pedro Sánchez. Només en aquest cas, hi ha la possibilitat de bloquejar la formació del govern i plantejar dues alternatives: o en Pedro Sánchez accepta les propostes dels partits independentistes o s’acabarà anant a la repetició de les eleccions. Després de com ha anat el tema de la “Taula de diàleg” serà molt poc fiable el compromís del Sánchez i, per altra banda, ell tampoc entrarà en segons quines negociacions per no perdre suport de l’ala “unionista/antiindependentista” del seu electoral tradicional i, encara menys si ha d’anar a unes noves eleccions de forma quasi immediata. La possibilitat d’unes segones eleccions manté en Pedro Sánchez com a president del govern en funcions i com a president del Consell de la Unió Europea. 

Vist des de Catalunya, doncs, en aquestes eleccions s’hi juga una batalla interior (quina força perdrà ERC i fins a quin punt Junts s’hi acostarà o la superarà) i, alhora, desgastar el poder polític de l’Estat, fent que la pugna entre les dues espanyes de sempre torni a ser cada cop més evident i virulenta. Arribats fins aquí, toca preguntar-se si més o menys abstenció independentista canviaria el panorama. Atès el baix suport del PP i VOX a Catalunya i que, majoritàriament, es disputen el mateix electoral, el principal beneficiari seria el PSOE, encara que això no canviarà res i seguirà necessitant el suport de la rècula de partits que li han donat suport fins ara. Si cal, ja farem números després de les eleccions, però l’escenari seguirà sent ben simple: si governa el PP serà amb el suport de VOX (i esperem que no amb el del PDCAT -si treu representació- i la versió actualitzada del peix al cove) i si el PSOE té possibilitats de governar serà amb el suport dels independentistes catalans. Sense aquest suport no tindrà cap possibilitat de fer-ho. I si es pot bloquejar la investidura i es tornen a celebrar noves eleccions, fins quan durarà aquesta dinàmica? Quin serà el primer partit independentista que la trencarà amb qualsevol excusa? Però la pregunta que cal fer-se és si aquesta dinàmica ens acosta o no a la independència...Hi ajudaria si, a nivell intern, féssim els deures i tornéssim a anar plegats per tornar a posar la confrontació entre Catalunya i Espanya al centre del debat, aquí i a Madrid.

11 de juliol de 2023