L’afectació de la sentència del Tribunal General de la Unió Europea sobre el moviment independentista és evident. Més enllà que aquesta sentència no representa el final de res, perquè el que realment compta és el que dirà el TJUE, sí que mostra la fragilitat d’un dels tres braços del moviment. De fet, s’afegeix a la debilitat dels altres dos braços.

I és d’aquesta fragilitat i inestabilitat del conjunt del moviment del que cal preocupar-nos. Ja fa temps que des d’alguns sectors independentistes es considera que cal fer foc nou i començar de zero. Les crítiques creuades d’uns envers els altres són constants, oblidant on és l’enemic i obviant la seva fortalesa o debilitat. Des d’una visió partidista i estreta de mires, sembla clar que la debilitat de l’adversari pot ser un gran consol i amagar la pròpia. És el que cada cop es fa més evident en el braç polític-institucional. El tancament de files dels tres partits independentistes és escandalós. ERC ha passat, de cop, de lluitar per l’hegemonia dins el moviment a defensar posicions i deixar passar el temporal, com si fos passatger. Les eleccions municipals han servit a Junts per revifar-se i albirar un futur proper que els situï per davant d’Esquerra. De la CUP sembla que és millor oblidar-se’n, capficats en semblar més que en ser.

En el braç social, l’ANC no sap trobar el seu lloc i va d’una banda a l’altra volent ocupar l’espai polític que deixen els partits, sense voler veure que les seves assemblees de base van baixant la persiana, en un degoteig constant que la porta a perdre l’única força que la sustentava fins ara. Sense la gent, sense capil·laritat territorial, sense la transversalitat que la feia forta, sense la generositat que la va fer gran, passarà a ser -si ja no ho és- una entitat més, residual. Òmnium, l’altre gran pilar del braç social, ha aixecat el focus i mira cap al futur, intentat que el present l’afecti mínimament.

Han passat més de cinc anys des de la constitució formal del Consell de la República i quasi dos des que es va constituir l’Assemblea de Representants que havia de consolidar el projecte, sobretot fent de lligam entre la societat civil de base i el Consell. A pocs dies d’expirar la primera legislatura, si ho podem dir així, el balanç és més que discret, per ser generosos. I el govern del Consell no ha aconseguit ser la representació plural i real de totes les formacions independentistes.

No anem bé i s’ha de dir clar. La propera sentència del TJUE pot portar a la cronificació de l’exili o, encara pitjor, a deixar els exiliats sense país protector. Si encara considerem que aquest tercer braç és indispensable per estructurar el moviment en la nova etapa, encara hi som a temps de reformular el Consell de la República de bell nou i de preveure que la seva presidència ha d’estar deslligada de la Presidència de la República formalment proclamada el 27-O del 2017. No preveure aquest escenari és mantenir la inestabilitat del Consell i fer volar coloms. Foc nou no ha de voler ser entès com la crema de tot i de tothom, ha de voler dir construir sobre bases sòlides i reals.

6 de juliol de 2023